Cavalls de Troia de les pensions

D’aquí que la viabilitat i la consistència del sistema públic de pensions hagi esdevingut, des de sempre, cavall de batalla de les lluites sindicals, font de controvèrsia entre els agents socials, bandera electoral i prova del cotó de l’eficiència del nostre Estat social. En termes generals, es pot afirmar que l’alternança política entre la dreta i l’esquerra espanyoles ha tendit a neutralitzar els embats soferts pel sistema al llarg dels anys, tal com s’ha pogut comprovar en tot allò desplegat pel Govern Sánchez per restituir una part de mesures preses pel PP, per exemple quant a revalorització de les quanties i la supressió del factor de sostenibilitat o (només!) l’inici de la separació de les fonts de finançament. Tant cert això, com cert és que la praxi des de 1999 de la comissió del Pacte de Toledo, on PP i PSOE hi han determinat el rumb, ha tendit a buscar prou consensos com perquè les modificacions s’hagin fet més amb bisturí que no pas a cops de destral. No obstant, el sistema ha anat patint permanents embats, d’entre els quals la congelació de les prestacions, l’allargament de l’edat de jubilació, la modificació dels càlculs d’anys cotitzats, el mal ús del Fons de Pensions, etc... en el context de la divulgació de relats apocalíptics sobre la viabilitat del sistema en relació a la demografia, des del quals amagar el veritable problema generat per les baixes cotitzacions producte de la precarietat salarial, per la no regularització de població immigrant o per la bretxa salarial entre homes i dones. 

Que s’hagi  superat el miratge creat per les entitats financeres de la solució màgica dels plans de pensions privats individuals, que només són rendibles per a un sector reduït de persones amb rendes elevades, i que s’hagi evitat (sort de les mobilitzacions populars!) la destralada contra l’espinada del sistema, no significa, tanmateix, que no s’hagi anat afeblint, tal com es reflecteix en l’associació, desgraciadament ja molt estesa, entre salvaguarda del model i solucions allunyades del concepte de la justícia social. 

Costa d’entendre, doncs, que reduïts els intervals de temps amb què les successives crisis econòmiques colpegen societats no recuperades dels efectes de l’anterior, un Govern PSOE-UnidasPodemos pretengui la modificació de la llei de 2002 per intensificar l’ús de recursos públics per a creació de fons de pensions d’ocupació creats en el marc de la negociació col•lectiva, gestionats pel sector privat. Es a dir, la construcció d’una millor plataforma d’accés a un sistema de pensions mixt. Dit d’una altra manera, llum verda i velocitat de creuer cap a la competència directa entre el sector financer i el sistema públic de pensions. ¿A quina interpretació del pensament socialdemòcrata obeeix l’impuls a un fons de promoció pública gestionat pel sector privat? ¿Com es pot justificat que la caixa de la Seguretat Social subvencioni productes financers a través de deduccions a la cotització, amb l’inevitable i subsegüent reducció d’ingressos de la caixa única de les pensions públiques? 

Notícies relacionades

Els autònoms tindran una deducció fiscal de fins a 5.750 euros per aportacions a plans de pensions col·lectius

Illa, malgrat Sánchez

Vaig sentir al diputat tarragoní Jordi Salvador dir des del faristol que, a les esquerres, només els hauria de valer un model de pensions públiques, gestionat des del poder públic i amb diner públic. Ho comparteixo i agraeixo que es parli clar, perquè tot el que no sigui incloure en el debat sobre noves reformes el finançament via impostos o l’increment de les cotitzacions en lloc d’abonar les fuites de diner públic, via deduccions o bonificacions, no serà altra cosa que bastir un cavall de Troia. Un enginy trampós fet per conquerir el reialme del campi-qui-pugui, on  potser sí que alguns assalariats pertanyents a sectors industrials capdavanters podran surar. Potser sí! Però a costa d’enfonsar, poc a poc, un model públic de pensions cada vegada més prim i residual per a la resta d’assalariats.