Tuitejar el català fins a escanyar-lo

Tornàvem a la foto del 2009, quan es va firmar la llei d’educació de Catalunya (LEC), amb els mateixos protagonistes a priori. O això crèiem. Perquè el 2009 no existia Twitter. Bé, ser hi era des del 2006, quan va néixer a Califòrnia. Però no tenia cap repercussió.

Avui Twitter, per exemple, és el mitjà preferit de Trump i el trumpisme que sembla expressar a cop –a trompades, mai millor dit– les seves opinions o, més sovint, les seves invectives. Hi ha espais polítics que viuen a Twitter, que són Twitter, que fins i tot són més de 140 caràcters que de 280. 

Res de complexitats, res de matisos, millor sentències, millor qualsevol retret que un debat. ¿Per què discutir si pots lluitar? Com cantava Loquillo. I importa poc de què va l’assumpte. De fet, les primeres reaccions viscerals de les patums més conegudes cibernètiques van ser sense tenir ni idea del contingut de l’acord. Es van llançar a vampiritzar-lo sense més ni més. ¡Vergonya!, va clamar algun dels nostres estimats ulemes.

Just això va passar amb la reacció contra l’acord consensuat per una àmplia majoria de l’arc parlamentari. Només quedaven fora els extrems. Era (és) un bon acord i la foto tenia (té) una força tremenda. És un aval sòlid a un sistema, la immersió, que no només és vigent i vàlid, és que s’ha de millorar per aconseguir que allà on fracassi se li doni un nou impuls.

Notícies relacionades

Així quedarà la immersió lingüística a Catalunya amb la nova llei del català

El PSC ‘fitxa’ Irene Rigau per a les seves jornades sobre el català

Això és el que de segur pensava Irene Rigau, gestora del consens, després d’acceptar fa mesos acudir a un debat organitzat per l’entorn del PSC. Allà va començar tot. Però es va fotre en un no res. Un grapat de tuits van ser suficients per fer enrere els signants de l’acord que viuen a i per a Twitter.

¿Vergonya? El que fa és pena, fins i tot per sentir compassió, veure l’extrem delirant on alguns han arribat. Abraçar el que més vols, fins a escanyar-ho.