Sàhara

1. Espanya va abandonar el Sàhara Occidental com a conseqüència de la Marxa Verda, quan el general Franco agonitzava. La forma en què es va produir aquella retirada va ferir l’esquerra, que va considerar que s’abandonava els sahrauís, i també la dreta, que va veure compromès l’honor de les nostres forces armades. Aquestes ferides encara no han cicatritzat i contribueixen a consolidar la desconfiança amb què des de fa molts anys es veu el nostre veí del sud.

2. Per intentar sostreure el problema de l’àmbit de la relació bilateral, Espanya es va refugiar sota el paraigua de les Nacions Unides, que consideraven que el Sàhara constituïa un problema de descolonització pendent que exigia un referèndum d’autodeterminació. Posteriorment, amb el pas dels anys, la posició va anar derivant cap a una solució mútuament acceptada per les parts, que són el Marroc i el Front Polisario.

3. La decisió de Donald Trump de reconèixer la sobirania marroquina sobre el Sàhara a canvi que el Marroc establís relacions diplomàtiques amb Israel va alterar la situació. Rabat, amb aquest esperó, va pretendre que els altres féssim el mateix i va pressionar Alemanya, que llavors tenia la presidència de la Unió Europea, i Espanya. Això el va fer trencar relacions amb Algèria, que sempre ha sigut la principal valedora del Front Polisario, de manera que Alger va tancar el gasoducte que ens portava gas fins a Algesires, travessant territori marroquí. Avui dia el Marroc i Algèria encara tenen disputes, Alemanya va cedir poc després i sembla que nosaltres ho hem fet ara. 

4. La decisió del Govern ha tornat a posar en relleu greus esquerdes en la coalició PSOE-UP, ja que els comuns estan indignats amb el canvi d’opinió. Pel que sembla, Pedro Sánchez no va consultar la decisió amb ells ni tampoc amb l’oposició. Aquest és un tema important de política exterior que exigeix consens i no ha d’estar enfocat amb una òptica partidista, que arrisca una marxa enrere en cas que es canviï de Govern. Els països seriosos busquen grans acords entre les forces polítiques abans de canviar polítiques amb mig segle de vigència.

5. El Govern ha de tenir raons fortes per fer el que ha fet. Les ha d’explicar. Albares ha dit que la proposta marroquina d’autonomia per al Sàhara és la «més seriosa, realista i creïble» i no sé en què es basa per afirmar-ho. «Seriosa» és també la solució que defensa l’ONU, i «creïble» exigeix que l’altra part la pugui acceptar, però el Front Polisario no sembla disposat a fer-ho. Em quedo amb allò de «realista», perquè després de quatre anys al Marroc no he trobat un sol marroquí, de cap inclinació política, que accepti un referèndum. A les dificultats que planteja el cens, s’afegeix així la ferma voluntat marroquina de no fer-ho. Per això l’ONU últimament parlava d’una solució mútuament acceptada. Per això és desitjable que els sahrauís acceptin l’autonomia, perquè és el màxim que poden aconseguir. ‘Realpolitik’, se’n diu. El moviment Sahrauís per la Pau ja ho ha fet.

6. Una autonomia en un marc d’una democràcia perfectible, com és la marroquina, exigeix garanties. ¿Acceptaria el Marroc que aquestes garanties fossin internacionals? Són les úniques que podrien garantir-la.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

7. El moment triat per anunciar aquest canvi de postura fa pensar que el Govern, amb certa ingenuïtat, ha volgut aprofitar la invasió d’Ucraïna per intentar colar-la amb el menor soroll mediàtic. El fet que hagi tingut lloc mentre l’ambaixadora marroquina encara no ha tornat al seu lloc a Madrid reforça la impressió de cessió davant el Marroc.

8. El president Pedro Sánchez deu una explicació parlamentària de les raons que l’han portat a canviar una posició que Espanya manté des de fa mig segle. Poden ser molt respectables, però ens les ha d’explicar. La democràcia ho exigeix. D’una altra manera, serà inevitable recordar Groucho Marx quan deia: «Senyora, aquests són els meus principis, però no es preocupi perquè, si no li agraden, en tinc d’altres».