La coalescència blaugrana

Els equips que porten ratlles o tenen colors (diferents) a la samarreta i els pantalons es poden permetre el luxe de la variació (unes ratlles més obliqües, més amples o estretes, diferents tipus de Pantone, gradació de la tonalitat), però el Madrid –de vint-i-un botó– només es podia permetre algun detallet a les mànigues o el coll. Però van arribar les segones i terceres equipacions i llavors va començar el festival, de tal manera que hem vist els ‘merengues’ deixar de ser ‘merengues’ per passar a ser blaus, ataronjats o violetes. O negres. Que és exactament el contrari del blanc, un color puríssim també però menys immaculat.

El negre madridista

El 2013 va arribar Yohji Yamamoto, de la mà d’Adidas i la seva línia Y-3, i va imposar la seva pròpia estètica minimalista, això sí, amb un senyor drac de dos caps estampat al pit. Ara, el japonès, amb la seva radical aposta oriental, tornava a la càrrega amb més negre, que és el que li mola, i amb una filosofia de pa sucat amb oli que és una de les coses més patxangueres que he llegit mai: «La col·lecció canalitza la coalescència simbòlica de dinamisme i velocitat, fusionant a la perfecció la innovació esportiva amb l’esteticisme avantguardista». Així s’expressaven des d’Adidas per vendre el negre madridista del clàssic. No crec que venguin gaires unitats de la debacle blanca. 

Confesso públicament que no sabia res de «coalescència» fins avui. Dues vocals que es toquen s’ajunten en una sola vocal. O dues gotes d’un líquid, immerses en un altre amb què no es barreja, tendeixen a unir-se per ser gotes més grosses. És a dir: el yin i el yang, la conjunció de contraris, la unió fa la força, o com prefereixin dir-ho. Tot això per una samarreta. 

Ser qui érem

Notícies relacionades

En el nom del pare

Paradoxes de la falta de vivenda

Un clàssic no havia de ser el mateix si els blancs no anaven de blanc i els blaugranes tampoc, sinó amb la samarreta que per a Laporta i per a molts és patriòticament reivindicativa. No ho havia de ser, però el que semblava un partit entre rivals desconeguts, en la primera tarda primaveral encara amb regust d’hivern, es va convertir sense esperar-ho, sense tenir a punt el múscul emocional, en un «ganes de tornar-vos a veure», en un «ganes de tornar a ser qui érem». 

La coalescència no la va posar Yamamoto, sinó un Barça que, com va escriure Lineker, «‘are back in business’». Ha tornat, fusionant la pressió, el toc, la resolució, l’empenta, la classe. Les gotes grosses van caure al Bernabéu.