Els dos: ¡de cara a la paret!

Un titular d’un rellevant diari ha dit que Europa ja pateix un «atac d’estagflació», alta inflació i PIB estancat. I pot ser perquè els bancs centrals, que són els que amb tipus d’interès mínims i massiva compra de bons han reanimat l’economia, ja estan tirant l’esponja. No saben lluitar alhora contra la inflació i una incipient recessió. Dos perills paral·lels que són vitamines per al populisme.

Espanya patirà –ja es comença a notar– aquest doble malson. I com que no som el país més ric, ens aniria bé una forta dosi de voluntat comuna davant una tempesta de durada desconeguda. Felipe González, que va ser el líder de l’esquerra i és avui lloat per la dreta, ha declarat a José Antonio Zarzalejos: «Hauríem de fer un gran pacte nacional, de resposta a la crisi, entre els dos actors centrals, el PSOE i el PP, obert a tots els que volguessin sumar-s’hi. Seria com, salvant les distàncies, els pactes de la Moncloa, que van ser un pacte de rendes per no fer-nos mal en l’espiral sense fi de preus i salaris». Té raó. Preus a l’alça i ocupació a la baixa (hi ha empreses que no poden aguantar el preu de l’electricitat) poden portar-nos a un atzucac.

¿Hi ha alguna possibilitat que en l’actual clima de Guerra Civil no cruenta aquesta recepta sigui atesa per Pedro Sánchez i Núñez Feijóo? No és útil desesperar, però tal com s’ha resolt (¿resolt?) la crisi de Castella i Lleó no hi ha gaires esperances. Feijóo, que arriba a la presidència del PP amb una imatge pragmàtica i centrada, podria haver dilatat el desenllaç i haver buscat una abstenció del PSOE perquè l’extrema dreta no entrés, per primera vegada, en un govern autonòmic. No ho ha fet perquè ha pensat que el més prudent no era iniciar amb polèmica el seu lideratge. ¿El sanchisme havia de deixar de ser el dimoni i passar a ser un enemic respectable? Feijóo creu que Mañueco pagarà els plats trencats i que té temps davant. ¿Per què havia d’iniciar el seu mandat excomunicant Vox i pactant amb un aliat de Podem, ERC i Bildu?  

A curt termini potser l’encerta. Però ja ha perdut alguna ploma, ha inquietat el PNB i ha desplagut Donald Tusk, el president del PP europeu.

Però Pedro Sánchez també ha desaprofitat una oportunitat. Podia haver fet que el PSOE s’abstingués «gratis total», perquè l’extrema dreta –com passa a Alemanya i França– no es legitimi en els governs. I no ho ha fet perquè el PP no ho ha demanat en temps i forma –aquí té raó–, però també perquè creu que els pactes amb Vox perjudicaran el PP en les pròximes eleccions andaluses i en les generals del 2023. Potser des d’una òptica partidista té raó, però Sánchez ha de saber que té un gran forat negre al centre polític que el perjudica. Podia haver sigut menys partidista.

Notícies relacionades

¿Mals temps per a un israelià?

L’educació no se salva amb policies

Sánchez i Feijóo, dos polítics experimentats i amb notables èxits electorals a l’esquena, han prioritzat la política de partit –i pitjor, de bloc– a la conveniència, en plena i greu crisi mundial, de teixir uns mínims consensos. Feijóo deu pensar que en època de vaques flaques la Moncloa serà per a Sánchez un poltre de tortura. I Sánchez, deu creure que tenir com a alternativa electoral algú que pacta amb l’extrema dreta populista li serà rendible. Pot ser que tinguin raó. González va vèncer al 82 després d’allò de «l’OTAN, d’entrada, no». I Aznar el va guanyar el 96 acusant-lo de ser l’eix de la corrupció i amb la sospita que era la X del GAL.

Avui ja hauríem de ser menys elementals. I ens convindrien polítics més estructurats que no només apostessin a curt termini. Aquesta setmana, Sánchez i Feijóo no ho han fet. Però desqualificar-los tampoc arregla res. Avui, potser és millor només posar-los de cara a la paret, que és com fa molt –en una escola municipal de la Barcelona dels primers 50– ens avergonyien, abans d’amenaçar-nos amb «el quarto de les rates», als crèduls nens que s’havien portat malament.