Feijóo no pot fallar

Aquesta vegada tot ha anat diferent. No hi ha opció. No pot triar discurs. Després del duel a mort entre Isabel Díaz Ayuso i Pablo Casado, Feijóo no tenia marge de maniobra. El partit va quedar trencat i dessagnant-se. Havia d’agafar el timó sí o sí. Qualsevol altra cosa seria una catàstrofe per al partit.

Tothom al PP està d’acord –ha reunit 55.000 avals– que Feijóo és la solució per treure de l'atzucac el partit fundat pel també gallec Manuel Fraga. Així és que a partir d’aquest abril el president de Galícia haurà de començar a reconstruir i, ensems, bastir una alternativa sòlida al PSOE de Pedro Sánchez.

Quan Casado va ser elegit president en el Congrés de 2018 tenia 37 anys. Feijóo en farà 61 al setembre. La seva llarga trajectòria, al partit, a les institucions, l'avalen i és el que més aprecien els dirigents, però també els militants del PP. En aquests moments, el partit no està per deixar-lo de nou en mans de jovencells ni està per a experiments. No es pot tornar a fallar. I el més allunyat d’un experiment té nom i cognoms: Alberto Núñez Feijóo.

Els dos partits sistèmics, d’Estat, el PSOE i el PP, han patit les conseqüències de la fragmentació política, tan comuna en els nostres dies. El bipartidisme imperfecte és actualment molt més imperfecte del que solia ser. El PSOE governa amb Unides Podem i amb l’oxigen parlamentari d’altres grups. El PP, el dia que conquereixi el poder, tampoc no ho farà en solitari. Necessitarà Vox (o un pacte amb els socialistes, avui impensable).

Com amb Casado, Vox –que fa l’efecte que cada dia s'engreixa una mica més gran– continuarà sent determinant per al futur del partit conservador, per al futur del PP de Feijóo.

Resumint-ho moltíssim: els populars gaudiran de millor salut i seran més forts si aconsegueixen frenar o fan retrocedir els de Santiago Abascal. Casado ho va intentar i va fracassar per seus cops de volant, els seus continus vaivens ara allunyant-se ara acostant-se a la ultradreta. Vox li va anar menjant terreny perquè no tenia una estratègia clara, cosa que, al final, ve a ser el mateix que no tenir-ne cap ni una.

Ayuso, la presidenta de Madrid, va poder acabar amb Casado, en un dramàtic magnicidi exprés, perquè ella guanya eleccions. Tant li fa les ficades de pota, el seu populisme 'chulapo', la seva inconsistència intel·lectual. A les eleccions de la Comunitat de Madrid del 4 de maig passat va arrasar. El PP va saltar de 30 a 65 diputats. El PSOE va perdre 13 lloc i Vox, 1. Els 26 seients de Ciutadans es van evaporar sense deixar rastre. Ayuso, que encarna el PP més proper a Vox, governa en solitari a Madrid.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Feijóo també guanya eleccions. L’últim cop el 2020. I a Galícia també governa el PP en solitari (en aquest cas amb majoria absoluta). Més enllà del clar favor dels seus paisans, poques coses més tenen en comú amb Ayuso. Feijóo representa al PP tot el contrari que ella. Encarna la sobrietat i la moderació, també en les formes. La pitjor taca en l'historial és la seva antiga amistat amb el narco Marcial Dorado, immortalitzada en unes fotos de tots dos passant-s'ho bé al iot d'aquest últim.

En política hi ha dos talents que ho són pràcticament tot: saber administrar els temps i saber administrar les distàncies. Veurem si Feijóo sap posar-los al servei del PP per exorcitzar la maledicció de Vox. De moment, ha optat per encolomar al seu correligionari Alfonso Fernández Mañueco la desagradable decisió de governar amb Vox a Castella i Lleó. Veurem si Feijóo vol i pot reduir el pacte castellà a excepció o bé, contràriament, el que ha ocorregut indica el camí que seguirà el PP a partir d’ara