La guerra de la regularització

I el Congrés va aprovar tramitar la ILP per una gran majoria (310 vots sobre 350) i el suport de tots els grups, inclosos el PSOE i el PP, i amb l’única excepció de Vox. Ara el Govern ha decidit aprovar per decret la regularització dels immigrants que ja viuen a Espanya amb una sèrie de condicions. I ha acceptat les màximes garanties sobre el seu historial penal que exigia el Consell d’Estat. Però ho ha fet tard i sense la transparència correcta.

No sorprèn que Vox s’hi oposi, perquè ja ho va fer llavors, tot i que parlar d’«afavorir la invasió d’Espanya» sona a pur disbarat. L’actitud del PP és menys explicable. ¿Per què va votar a favor de la ILP i ara s’hi oposa? Feijóo ha dit que la regularització és «inhumana, injusta, insegura i insostenible». És lògic que el PP es lamenti, perquè per regularitzar 500.000 immigrants seria molt convenient el suport d’un partit que governa a la majoria de les comunitats. Però, ¿és «humà, just, segur i sostenible» conviure amb mig milió d’habitants sense drets?

Càritas, l’Església i molts ciutadans avalen la regularització perquè no es pot privar indefinidament de drets una part de la població. No són futurs immigrants, ja són aquí. A més, la immigració és imprescindible, perquè tenim un gran dèficit demogràfic i la nostra economia necessita més força de treball. Per això les organitzacions empresarials veuen amb bons ulls la immigració. Sense immigració ni les empreses ni els serveis socials podrien afrontar el futur.

Cert, la immigració també genera problemes. Ho estem veient a molts països. I fiscalment generarà tants recursos (ara bàsicament a la Seguretat Social) com demanda de serveis de tot tipus, des de la sanitat fins a l’educació. El debat necessari és si la immigració futura s’ha de fer de manera irregular i espontània –els cayucos i els aeroports amb trànsit internacional– o de manera regulada i ordenada. En aquest sentit, els governs espanyols –no només aquest– no han estat a l’altura. I és cert –com a sistema– que la regularització d’il·legals podria arribar a posar en perill la lliure circulació de persones a Europa, l’espai Schengen.

Hi ha països que creuen –és competència interna– que cal fer marxa enrere. Alemanya, per exemple, premiarà els sirians –la situació del seu país és diferent de la del 2015, quan Merkel va decidir acollir-los– que vulguin tornar al seu país. Però Alemanya té un dèficit demogràfic similar a l’espanyol. I la Itàlia de Meloni, amb un discurs radical contra la immigració il·legal, ja va decidir donar 450.000 permisos de treball per a estrangers del 2023 al 2025. I n’està donant més.

En comptes de guerrejar sobre l’actual regularització seria interessant veure –sense apriorismes– què passa a Itàlia, que no es distingeix per l’eficàcia de la seva administració, i que sembla caracteritzar-se per un ‘no’ radical –fins i tot inhumà– a la immigració en pasteres, que enriqueix els traficants, i un ‘sí’ decidit a la immigració regulada i selectiva.

Notícies relacionades

Registrades més de 13.500 sol·licituds telemàtiques el primer dia de la regularització d’immigrants

Junts denunciarà la regularització de migrants davant la UE per «marginar» el català

La realitat espanyola és que Sánchez ha decidit regularitzar perquè creu que, a part d’humana i necessària, no el perjudicarà electoralment i l’ajudarà en la polarització contra el PP i Vox. I Feijóo hi està en contra per anar contra el Govern, perquè intueix que és una bandera que li convé i sap que oposar-s’hi és una condició necessària per als pactes amb Vox que ha decidit acceptar com a inevitables.

Felipe González va dir una vegada que no era optimista, perquè la política espanyola s’assemblava cada dia més a la italiana, «però sense italians». Ho he recordat aquesta setmana pel gran xoc sobre la immigració i perquè la líder d’esquerres italiana no ha dubtat a aplaudir Meloni quan ha criticat la guerra de Trump a l’Iran i els bombardejos de Netanyahu sobre el Líban. ¿Curset italià per a Sánchez i Feijóo?