La guerra de la regularització

I el Congrés va aprovar tramitar la ILP per una gran majoria (310 vots sobre 350) i el recolzament de tots els grups, inclosos el PSOE i el PP i amb l’única excepció de Vox. Ara el Govern ha decidit aprovar per decret la regularització dels immigrants que ja viuen a Espanya amb una sèrie de condicions. I ha acceptat les garanties més grans sobre el seu historial penal que exigia el Consell d’Estat. Però ho ha fet tard i sense la correcta transparència.

No sorprèn que Vox s’hi oposi perquè ja ho va fer llavors, tot i que parlar d’«afavorir la invasió d’Espanya» sona a pur disbarat. L’actitud del PP és menys explicable. ¿Per què va votar a favor de la ILP i ara s’hi oposa? Feijóo ha dit que la regularització és «inhumana, injusta, insegura i insostenible». És lògic que el PP se lament perquè per regularitzar 500.000 immigrants seria molt convenient el recolzament d’un partit que governa en la majoria de les comunitats. Però, ¿és «humà, just, segur i sostenible» conviure amb mig milió d’habitants sense drets?

Càritas, l’Església i molts ciutadans recolzen la regularització perquè no es pot privar indefinidament de drets a una part de la població. No són futurs immigrants, ja són aquí. A més, la immigració és imprescindible perquè tenim un gran dèficit demogràfic i la nostra economia necessita més força de treball. Per això les organitzacions empresarials recolzen la immigració. Sense ella ni les empreses ni els serveis socials podrien afrontar el futur.

Cert, la immigració també genera problemes. Ho estem veient a molts països. I fiscalment generaran tants recursos (ara bàsicament a la Seguretat Social) com demanda de serveis de tot tipus, des de la sanitat fins a l’educació. El debat necessari és si la immigració futura s’ha de fer de forma irregular i espontània – els cayucos i els aeroports amb tràfic internacional – o de forma regulada i ordenada. En aquest sentit els governs espanyols –no només aquest– no han estat a l’altura. I cert –com a sistema– la regularització d’il·legals podria arribar a posar en perill la lliure circulació de persones a Europa, l’espai Schengen.

Hi ha països que creuen –és competència interna– que cal fer alguna marxa enrere. Alemanya, per exemple, premiarà els sirians que –la situació del seu país és una altra que el 2015, quan Merkel va decidir acollir-los– vulguin tornar al seu país. Però Alemanya té un dèficit demogràfic similar al castellà. I la Itàlia de Meloni, amb un discurs radical contra la immigració il·legal, ja va decidir donar 450.000 permisos de treball per a estrangers del 2023 al 2025. I està donant més.

En comptes de guerrejar sobre l’actual regularització seria interessant veure – sense apriorismes – què passa a Itàlia, que no es distingeix per l’eficàcia de la seva administració, i que sembla caracteritzar-se per un ‘no’ radical –fins i tot inhumà– a la immigració en pasteres, que enriqueix els traficants, i un ‘sí’ decidit a la immigració regulada i selectiva.

Notícies relacionades

Registrades més de 13.500 sol·licituds telemàtiques el primer dia de la regularització d’immigrants

Junts denunciarà la regularització de migrants davant la UE per «marginar» el català

La realitat espanyola és que Sánchez ha decidit regularitzar perquè creu que, a part de humana i necessària, no el perjudicarà electoralment i l ’ajudarà en la polarització contra el PP i Vox. I Feijóo està en contra per anar contra el Govern, perquè intueix que és una bandera que li convé i sap que oposar-s’hi és una condició necessària per als pactes amb Vox que ha decidit acceptar com a inevitables.

Felipe González va dir una vegada que no era optimista perquè la política espanyola s’assemblava cada dia més a la italiana, «però sense italians». He recordat aquesta setmana pel gran xoc sobre la immigració i perquè la líder d’esquerres italiana no ha dubtat a aplaudir Meloni quan ha criticat la guerra de Trump a l’Iran i els bombardejos de Netanyahu sobre el Líban. ¿Curset italià per a Sánchez i Feijóo?