Reacció tardana de la UE davant el preu de la llum

Massa temps ha tardat la Unió Europea a reconèixer la realitat dels fets: l’encariment de l’energia és insostenible per a particulars i empreses i no intervenir-hi té l’elevadíssim cost de llastar la recuperació econòmica multiplicant la inflació. Ha fet falta que esclatés la guerra d’Ucraïna perquè la Comissió s’acostés als reiterats arguments de socis com França i Espanya per obrir la porta a canvis substancials, alguns temporals, d’altres definitius, per desacoblar el preu del gas del de l’electricitat i evitar així el que alguns experts denominen ‘encariment oportunista’.

Poc realista la possibilitat que els estats subvencionin una part del cost del servei i pràcticament exhaurida la via de la reducció d’impostos, portada a la pràctica a Espanya i altres països, hi ha la possibilitat de diverses fórmules per suavitzar l’esbojarrada escalada de preus. La primera, fins ara rebutjada per Brussel·les, és establir un sistema de tarifes que tingui en compte els costos reals de com es genera l’electricitat: és absurd que el preu de la producció d’electricitat per altres vies –nuclear, hidroelèctrica, eòlica i, en general, les energies renovables– sigui arrossegat a l’alça pel preu del gas. L’altra, més complexa, però ineludible, és diversificar l’aprovisionament per no dependre del gas rus, que fins i tot en condicions normals té un comportament especulatiu amb un índex de reserves emmagatzemades per sota del 20% de la seva capacitat real. A mitjà termini, encara hi ha més cartes a jugar, especialment l’augment de la coordinació en les compres de gas entre els socis de la UE i l’acceleració del canvi del model energètic.

El que ha quedat confirmat amb la tragèdia d’Ucraïna és que la dependència excessiva de Rússia condemna a curt termini la UE a apedaçar la situació mitjançant el recurs al gas liquat, la importació del qual i regasificació és inevitablement més cara que la compra a través de gasoductes, i a no gaire llarg termini, obliga a interconnectar tota la xarxa de subministrament. La decisió alemanya de confiar les seves necessitats gasistes al contracte amb Gazprom, com si Rússia fos un soci fiable en termes polítics, va ser un error majúscul que s’ha de corregir ara a la més brevetat possible. La quantia de la inversió feta per Rússia en gasoductes no ha impedit a Vladímir Putin desencadenar una crisi internacional, i no hi ha cap senyal que en l’immediat remeti la crisi, sinó més aviat al contrari.

És urgent rectificar i explorar totes les vies per millorar la situació. Perquè el que és segur és que sigui quina sigui la solució que finalment adopti la UE, és necessari intervenir en els mecanismes del mercat. Una part de l’encariment del subministrament és inevitable, fruit de la recerca de proveïdors alternatius, més allunyats que els jaciments russos i que requereixen una logística més complexa i costosa. Una altra part pot ser pal·liada modificant el sistema de fixació de preus sí o sí, per alleujar el cost de la crisi en curs en el sector de l’energia que descansa sobre les espatlles dels consumidors i els comptes de resultats de les empreses. Les companyies responsables del subministrament hauran d’assumir que a l’explorar la UE «totes les opcions possibles», en paraules de la comissària Kadri Simson, inclòs l’establiment de límits temporals als preus de la llum, és possible que acabin compartint, amb els consumidors privats o industrials, els costos de la situació actual. Ningú surt indemne d’una guerra.