8-M: memòria i agenda

Si la memòria feminista no està clara, cada 8-M es buida de contingut. En part, és el que sento cada vegada més. I quan això ocorre, quan el feminisme sembla ser un contenidor en què tot hi cap i es parla més d’altres qüestions que dels nostres drets, succeeix que el missatge negacionista de la ultradreta creix. Si una investigació demostra que més joves homes pensen que la violència de gènere no existeix és perquè la ultradreta avança. I si avança és perquè no hi ha mur de contenció. És perquè qui ha de recordar aquest patrimoni passat i posar-lo en relleu per generar consciència, no ho fa. 

El feminisme no és un grup de dones ressentides ni amargades que ploren per les cantonades, com suggereix el negacionisme, però suposo que per voler impedir aquesta associació es produeix un efecte contrari. Recordem que a les mateixes dones els costa reconèixer-se com a víctimes. ¿Per què? Perquè quan es buida el discurs, es dona a entendre que tot està aconseguit. Per descomptat que podem celebrar i ballar les victòries, però centrar allà tota l’atenció del 8-M i no esmentar el que viuen milers de dones a casa seva, a la feina, a les guerres, deixa la reivindicació incompleta. No és que el feminisme sigui una cosa associada a la pena, és que el feminisme és la història de la violència cap a les dones. I la violència no és bonica de veure, però és el que hi ha. No recordo víctimes del terrorisme fent una festa en dies commemoratius, sinó un acte de memòria, reconeixement i justícia per dignificar. 

El 8-M em remou massa. Potser perquè el meu ‘e-mail’ és ple cada dia de missatges de dones que viuen la violència masclista, no només de les seves parelles, sinó l’estructural, del sistema. Em diuen que se senten abandonades o que no s’escolten els seus problemes. El 8-M els carrers s’omplen, però, després de la foto, ¿quantes persones es concentren quan hi ha una dona assassinada? Molt poques. ¿Quantes vegades els nostres assassinats són ‘trending topic’ i una alarma social? No ho veiem. Des del passat 25-N, hi ha catorze dones assassinades més, quatre dones per mes, més d’una per setmana. I a la campanya institucional del 8-M no veig menció a aquesta realitat. 

Perquè jo li digui a una amiga «guapa» o «tros de dona», al matí següent no s’arreglaran els seus problemes d’assetjament sexual, de la por de denunciar, ni se solucionarà la seva precarietat o el fet que perdi la custòdia de la seva filla o fill davant un jutge que els separi. Per a això es necessita feminisme, de cap a peus. Jo visc el 8-M no tant des de la victòria, perquè no hem guanyat encara. 

Notícies relacionades

El Govern central eleva a 44 el nombre de dones assassinades per violència masclista el 2021

Plorar de pena

I potser algú digui que el 8-M és el dia de la dona treballadora i no és el 25-N. I és cert. Però les dones treballadores també pateixen violència de gènere o assetjament sexual. Les dones maltractades necessiten plans de treball immediats per ser independents. I s’ha de parlar avui del creixement i formació professional, de les condicions de treball, dels sostres de vidre o dels terres enganxosos. El 8-M és l’oportunitat de crear referents, que les noves generacions vegin en campanyes dones treballant, les temporeres amb garanties, les doctores, les cuidadores que encara no tenen atur, les mestres, les científiques... 

No caiguem en despolititzar una lluita de segles. Tenim 24 hores perquè s’escoltin les nostres reivindicacions. Les nostres, les dels drets humans de les dones. Perquè només el dia 8 és el nostre dia. De fer memòria històrica de la lluita i del que queda pendent. O en som conscients o serà una festa més de confeti.