¿Com serà en el futur el 8M?

¿Com serà en el futur el 8M? No aneu d’aquí a gaires anys. Només d’aquí a tres o quatre anys. Aquest text seria diferent segons quina de les dues opcions es produeixi.

En una de les opcions, aquest article podria dir que som més a prop que es deixi de celebrar aquest dia perquè la igualtat ha avançat, ha disminuït el nombre de violacions i dones assassinades, o la conciliació ja no és una il·lusió. L’altra opció és que hagi de dir que hem tornat al passat, que s’han eliminat lleis feministes o, en cas que no s’eliminin, els pressupostos de les seves partides s’han reduït a zero perquè deixin de tenir efecte. Una etapa en què tot el que han construït les nostres àvies, mares i companyes durant tants anys acabi trepitjat de cop. Tot plegat, davant una societat en silenci, perquè anys abans ja els havien convençuts en desenes de discursos, declaracions i suposats programes d’entreteniment carregats de desinformació contra els drets, que tot això havia de ser eliminat de l’Estat, perquè la violència masclista era un invent.

No és exageració. És un panorama realista davant les dades que tenim sobre la joventut, davant les enquestes electorals d’aquí a un any vista i davant el que ja veiem als països on la dreta ultra té poder. Assumim el desafiament que tenim al davant. Perquè venen a atacar la llei de l’avortament i la llei de violència de gènere. A fer-nos creure que només servim si som mares. A asfixiar les mares amb una conciliació impossible. A dir a les joves que deixin d’estudiar. A assegurar que som exagerades. A qüestionar tots els serveis a les víctimes. A alimentar l’opinió pública d’odi. A desinformar sobre el feminisme. A assenyalar-nos i a dir-nos que callem. Perquè la igualtat no és real, per més que ho repeteixin com a justificació per als seus plans futurs.

Notícies relacionades

Invitacions al desordre

L’ànima i la sintaxi

I per més que diguin, per més que intentin convèncer-nos d’una altra cosa, per més que ens facin dubtar, espero que mai perdem la capacitat de veure la realitat tal com és. Perquè els assassinats masclistes continuen. Perquè la ultradreta amenaça amb retrocessos. Perquè no busquem venjança, sinó justícia. Perquè volem nenes lliures i nens lliures. Perquè no volem noves víctimes ni nous agressors. Perquè la joventut mereix referents igualitaris. Perquè la cura ha de ser compartida. Perquè els nostres cossos ens pertanyen. Perquè la memòria importa. Perquè la democràcia exigeix igualtat real. Perquè la por no pot ser norma. Perquè el silenci no ens protegeix. Perquè el futur es construeix avui.

Recolzar el 8M no és un gest simbòlic buit. En aquests temps foscos que vivim és una declaració de principis. És un acte de responsabilitat entre generacions i d’agraïment a les qui van donar la cara per nosaltres. És un recordatori que els avenços són fràgils. El futur del 8M no es decidirà d’aquí a uns anys: es decidirà ara. Perquè els drets no desapareixen de cop: desapareixen quan els deixem de defensar.