Guerra a Europa Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

¿Adeu a les armes?

A Hitler se’l va haver d’aturar, la diplomàcia no va aconseguir apaivagar la seva ànsia. Amb Putin aquesta sintonia comença a sonar igual.

3
Es llegeix en minuts
¿Adeu a les armes?

EFE VIDEO

No busquin en aquestes línies una sola concessió al pacifisme. No n’hi ha. Vladímir Putin és el senyor de la guerra i només entén aquest llenguatge. La resta és banal, pura xerrameca per pensar que podem aturar una carnisseria amb sancions i bones paraules, mentre deixem la població d’Ucraïna a mans criminals. Des que va accedir al poder, Putin no ha parat d’ampliar el seu control sobre territoris que considera propis, mitjançant la utilització de la força. Txetxènia va ser el primer. Emulant Stalin, Putin ha aconseguit mantenir aquesta regió caucàsica com un satèl·lit, sotmetent tota la població. La va seguir Geòrgia, només vuit anys després. La invasió de les tropes russes va seguir llavors un patró molt similar al que ara aplica a Ucraïna. Va recolzar regions suposadament separatistes a Ossètia i Abkhàzia, amb l’objectiu de debilitar el govern sobirà a Geòrgia, avortar el somni d’integrar-se a la UE i retallar una part del seu territori amb governs satèl·lits.

Anestesiada Geòrgia, el 2014 la invasió de la península de Crimea i l’ocupació i el suport als separatistes del Donbass va ser el preludi d’aquesta nova guerra. Per al líder rus la guerra és la seva manera d’exercir el poder sabent que ningú com ell és capaç de manejar tan bé la violència. El pitjor de tots aquests anys on ningú ha frenat el president rus és que fins ara no coneix la derrota. Ha guanyat totes les seves guerres.

Quan enfoquem el retrovisor i veiem el sofriment i vides humanes sacrificades en tota aquesta relació de conflictes la qüestió és ineludible: ¿on és el límit? És veritat que a Putin no li falten exemples per vendre el seu atac actual. Al cap i a la fi la invasió de l’Iraq, al·legant falta de seguretat com a conseqüència d’unes armes inexistents, va seguir la mateixa dinàmica i allà van llançar les seves mentides i les seves tropes George Bush, Tony Blair i José María Aznar. Hi ha enormes diferències entre aquella invasió i aquesta altra d’Ucraïna, entre d’altres sembla evident que en aquesta el pes d’una opinió pública crítica –i mes l’occidental, ja que a Rússia està prohibit dissentir–, a Putin no li preocupa en absolut.

Pot ser que les sancions li preocupin una mica més, però sap que a mitjà termini el seu impacte en occident no serà menor i començaran a relaxar-se. Després no construïm la falsa il·lusió de tenir alguna cosa per frenar aquest conflicte, deixem de vendre que estem al costat dels que pateixen a Ucraïna. Els serveis d’intel·ligència americans eren sobre la pista bona. Hi hauria invasió i s’atacaria fins a aconseguir la capital. Però en canvi no vam actuar, ni tan sols preparant una operació humanitària a gran escala per salvar les pitjors conseqüències. Rússia ha llançat una estratègia de ni un pas enrere, mentre occident, l’horitzó en el qual Ucraïna es projecta, no para de retrocedir. L’anunci que l’OTAN no intervindrà fora de les seves fronteres va ser com posar-li una alfombra vermella per on ara circulen els tancs cap a Kíev. Si l’OTAN té capacitat dissuasòria, aquest anunci mai s’havia d’haver fet.

Notícies relacionades

L’única vegada que l’OTAN ha intervingut ha sigut precisament fora de les seves fronteres en la guerra de Kosovo. Ara, ¿per què no? ¿Potser no percebem que aquest atac ens deixa mes indefensos que mai? ¿Què passaria si Rússia ataca Finlàndia, que tampoc és membre de l’Aliança? Defensar avui Ucraïna no és ni un acte patriòtic ni una guerra il·legítima és una qüestió de seguretat i defensa dels valors democràtics, inclosa la pau. L’enemic ja és a casa. Intentar evitar mes víctimes passa per parlar l’únic llenguatge que pot entendre Putin, el de l’amenaça directa. No fa falta envair cap país, ni saltar-se el dret internacional. Donar suport amb els sistemes de defensa occidentals al govern legítim de Kíev no només és ètic, és legal. Hi va haver un moment en el qual a Hitler se’l va haver d’aturar, ni la diplomàcia, ni el diàleg, ni les concessions van aconseguir apaivagar la seva ànsia. Amb Putin aquesta sintonia comença a sonar igual.