Les set vides de Pedro Sánchez

Avui, quan al PP s’ha desencadenat una guerra civil, recordem que la crisi del PSOE va ser de tal magnitud que fins i tot es va arribar a nomenar una gestora per dirigir el partit. Això passava el setembre del 2016. Després, Pedro va dimitir, fins i tot de diputat, per negar-se a investir Rajoy. Però Pedro, contra tot l’aparell i les velles glòries del partit, va aconseguir l’impensable. Ressorgir com l’au fènix. El maig del 2018, només dos anys després, Pedro Sánchez era elevat a la presidència del Govern gràcies a una moció de censura.

El van donar per mort. I no, només estava de ‘parranda’. Va recuperar la secretaria general del PSOE el maig del 2017 i es va convertir en president del Govern 12 mesos més tard. ¡Com pot canviar tot en un tres i no res! 

Per això queda un món per a les eleccions, serien el novembre de 2023 si Sánchez no decideix –en comptes d’esgotar el mandat– avançar-les. Perquè la temptació sempre és allà, quan el vent bufa de cua. Sánchez torna a manar en les enquestes. I no és una conseqüència de la guerra civil de la dreta, aquesta només ha accentuat la tendència. 

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

L’enquesta del Gesop per a EL PERIÓDICO deixa clar que, de la mateixa manera que el rotund triomf d’Ayuso a Madrid va catapultar Casado en els sondejos, la mateixa jugada a Castella i Lleó ha sigut un tret per la culata. El PP de Mañueco va obtenir un trist resultat. De fet, va perdre fins i tot unes dècimes. El guanyador va ser Vox, que va passar de la irrellevància a les corts castellanolleoneses a irrompre amb una força que empetiteix l’espai del PP i el carrega de legitimitat per exigir tota mena de prebendes. Incloent-hi la presència en el Govern autonòmic. El segon guanyador, i aquí hi ha el quid de la qüestió, és Pedro Sánchez, malgrat el dèbil resultat de Tudanca. Pedro, sempre cau dempeus.