Cap d’Estat

-Cinc minuts no van enlloc –diu.

¿On van cinc minuts?, em pregunto llavors entre els llençols. El dormitori és fred perquè la calefacció s’apaga automàticament a la nit i no s’encén fins a mig matí. Per la ràdio, parlen de la repressió a Rússia i diuen que estem a zero graus, com a Moscou. ¿On van cinc minuts? Intento imaginar-me els minuts escapant-se, agafats de la mà, com cinc orfes, de la presó del temps. ¿On van els minuts que deixem marxar? ¿Amb els quilos que perdem quan ens posem a règim? ¿Acaben els minuts i els quilos al mateix lloc?

Amb aquests pensaments absurds em vaig quedant adormit de nou mentre a la ràdio parlen ara de la repressió a la Xina i del capitalisme d’Estat. L’Estat xinès podria comprar tot el deute de l’univers món, de fet, potser ja l’ha comprat. Quan em desperto, ha passat una hora. A través del forat obert pels cinc minuts orfes se n’han colat seixanta més.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

 -Ja has destrossat el ritme matinal –em xiuxiueja el repressor tou que porto dins–. Ja tant li fa dormir mitja hora més.

 M’aixeco finalment irritat amb mi mateix. És més dur enfrontar-se al repressor intern que a l’extern, perquè el repressor intern ets tu i no pots arribar a acords amb ell, amb tu, perquè, tot i que siguis tu, és més hàbil que tu. Misteri. L’única manera de combatre el repressor intern és reprimint-lo. Hi ha un joc esgotador de repressions dins meu. Avui ha guanyat el repressor dolent. El problema és que fa una setmana que guanya i la meva novel·la no avança. S’hi de corregir aquest dèficit, em dic en to de cap d’Estat de mi mateix.