Aragonès, a la recerca del temps perdut

Un any després de les eleccions del 14 de febrer, s’insisteix en el mantra de qualificar-ne els resultats d’històrics. I ho són des d’un punt de vista parlamentari gràcies a l’augment de diputats de la CUP, però ni de bon tros en el nombre de sufragis dels comicis anteriors, els del 2017, respecte als quals les tres formacions van perdre més de 700.000 vots.

Va passar llavors que la victòria ni executada ni aprofitada de Ciutadans empesa per la inèrcia de l’article 155 acabat d’aplicar va donar al secessionisme les ales que manté desplegades. I això malgrat l’èxit dels socialistes quatre anys després, ocupant el primer lloc tot i que només afegint poc més de 46.000 paperetes. Per a la resta tot van ser rebaixes. Però el que l’abstenció va castigar, la llei d’Hodnt ho va compensar amb el repartiment actual que, efectivament, dona al secessionisme una força parlamentària inèdita que tampoc sembla disposat a aprofitar. Li pot la malvolença i la divisió que exhibeix amb impudícia i sense pudor. L’enèsima prova del cotó fluix l’hem tingut aquesta setmana al reconèixer que no només difereixen en la tàctica cap a la independència, sinó que no coincideixen ja ni en l’estratègia.

Notícies relacionades

Dia de la Mare sense mare

Cospedal, el fitxatge difícil d’explicar

Ho ha constat el Molt Honorable Pere Aragonès i García (Pineda de Mar, 16 de novembre de 1982) després de la ronda de contactes amb els suposadament afins per intentar reconstruir els ponts que haurien de permetre recuperar la iniciativa i el terreny perduts. I tornar al camí que, d’altra banda, semblen disposats a no tornar a trepitjar. Si el president buscava aquesta escenificació per assegurar-se que el que semblava és el que hi havia, té ara via lliure per actuar com tot indica que desitja. A la manera que encara no ha pogut desenvolupar perquè no l’han deixat. Ni els uns, ni els altres, i de vegades, ni els seus. 

Al constatar-se un any després que aquell dia de Sant Valentí no va suposar amor per sempre, ni romanticisme amb data caducitat, ni una passió fugaç, ni un simple encreuament de mirades seductores, ni tan sols el nou filtreig cibernètic que substitueix la carn per la seva virtualitat, a Pere Aragonès se li obre la gran oportunitat de començar a demostrar que és el president republicà que ha vingut per restituir el prestigi de la institució. I amb ell, el de Catalunya al marge de les legítimes vel·leïtats i aspiracions separatistes. I preocupar-se, amb obres que són amors, de la totalitat de la societat que representa, ser interlocutor d’un país malmès que anhela tornar per on solia, punta de llança i mascaró de proa, envejat positivament i admirat sense contemplacions. Obert a qualsevol diàleg. I al món. Aquell lloc a què Catalunya pertany però on avui amb prou feines se la reconeix. El món que, segons la cançó de Jimmy Fontana, gira en el seu espai infinit, amb amors que comencen, amb amors que acaben. La seva nit mor i arriba el dia. I aquest dia vindrà.