Cant a l’esperança

François Mitterrand va dir de Margaret Thatcher que tenia els ulls de Calígula però la boca de Marilyn Monroe. Aquell president francès de frases afilades, cara d’efígie i doble vida sentimental probablement avui no s’atreviria a repetir-ho. Si ho fes, li ho criticarien, tot i que ell continuaria impertorbable. Coses del temps, que ajuden a entendre que el masclisme sempre va sobrevolar les ideologies. Totes. Però, llavors, els seus li van riure la gràcia perquè ironitzar sobre una dona conservadora tenia disculpa. Abans la rivalitat que la igualtat. Especialment, si es tractava de la líder convençuda que "el socialisme fracassa quan s’acaben els diners... dels altres".

Corrien els anys 80. Washington amb Ronald Reagan i Londres amb la Dama de Ferro viraven el rumb econòmic i polític del món, obrint de bat a bat les portes al neocapitalisme. Les conseqüències les tenim davant, avançant amb pressa i sense pausa. Mentrestant, les maneres de combatre-les es neutralitzen entre elles desdibuixant les alternatives, erosionant l’esquerra i difuminant la confiança en el sistema, advocant per una cívica resignació com si tot fos irreversible o inapel·lable. I no ho és. Així ho entén Cristina Monge Lasierra (Saragossa, 25 de febrer del 1975).

La sociòloga, politòloga i coneguda analista ha guanyat el Premi Paidós 2026 amb un tractat Contra el descontento. El text deixa clar que no tota contrarietat és negativa i supera de llarg el risc atribuït a qualsevol manifest d’oposició sense més ni més. D’entrada, s’avança al prejudici aliè permetent-se l’"atreviment de presentar unes quantes idees que podran debatre, esmenar o posar en qüestió, ja sigui parcialment o totalment". I afegeix: "No temin fer-ho: les persones som respectables; les idees, no". Diana. Perquè això suposa allunyar-se de les falses certeses, plantejar dubtes i recuperar l’art de contrastar-los amb arguments i no amb els eslògans dels quals s’alimenten els espectacles mediàtics que tant afavoreixen la polarització i anul·len la voluntat dels consensos imprescindible per avançar. No és una qüestió menor. Sense conversa pública no hi ha democràcia.

Sabent això, Cristina Monge no imparteix doctrina perquè és conscient de córrer el risc d’equivocar-se. Tot flueix, res es manté, diria Heràclit. Arribat el cas, no temerà reconèixer-ho i corregir-se si és necessari perquè, com sol repetir, la història no ha acabat. Una cosa és no saber com enfrontar-nos als grans reptes i una altra de diferent és donar la batalla per perduda.

15 anys del 15M

Notícies relacionades

De nena inadoptable a fundadora d’Israel

ETS fa que el Palau Sant Jordi canti en eusquera

A falta de poques setmanes del 15è aniversari del 15M, el moviment que va inspirar la tesi doctoral de la professora Monge, en les pàgines del llibre hi bullen algunes d’aquelles idees vigents perquè estan per damunt de les rivalitats partidistes i de es animadversions personals, la virulència de les quals ha pogut més que la necessitat de treballar pel bé comú. Tot i així, el motiu d’esperança es manté, ha de preservar-se i perseverar en la seva defensa si volem mantenir la llibertat.

Sí que es pot, insisteix Cristina Monge. Com a mostra, les seves propostes que concentra en la tercera part del llibre, després d’una descripció dels episodis que han dibuixat l’origen i les cares del descontentament. I com que la ràbia ha canviat de bàndol, Monge contradiu la Thatcher, que va negar l’alternativa. There is.