L’Espanya mitològica de Belloch

Doncs bé, en el seu comiat, Belloch ha realitzat unes interessants declaracions –recollides per aquest diari– sobre el que, per a ell, socialista i algú que, suposo, es considera també progressista, és Espanya. Les seves paraules mereixen atenció no només per qui és, sinó també perquè, per desgràcia, representen a la perfecció el que molts, a esquerra i dreta, creuen.

A la pregunta sobre si és «reconduïble» la situació a Catalunya, l’exministre respon: «El meu pare, que va morir desgraciadament fa molts anys, deia que l’únic problema real que hi havia a Espanya no era el País Basc, sinó Catalunya. Ho deia quan el terrorisme estava en ple auge, i pot ser que el meu pare tingués raó, que és molt més perillosa, en termes institucionals, la situació a Catalunya».

¿Per què és molt més perillosa? Perquè el terrorisme «generava i genera dolor, ràbia, indignació, però no qüestiona l’Estat de dret. En el fons, al revés, el reafirma». Mentre el terrorisme d’ETA és una «guerra que sembla raonablement acabada i guanyada», continua Belloch, «el tema de Catalunya no té aspecte d’estar madur». I conclou: «Catalunya encara requereix alguna altra derrota de l’independentisme perquè reaccionin».

Poques vegades tan poques paraules aconsegueixen dir tant. Primer, un aclariment referent al lèxic. Quan Belloch i tants d’altres acusen el sobiranisme –que reclama que els catalans puguin decidir el seu futur col·lectiu– o l’independentisme d’atacar l’Estat de dret, el que en realitat volen dir és que qüestionen la unitat d’Espanya, cosa que és molt diferent. L’Estat de dret és contingent i es transforma. El que, contràriament, per a ells no ha de variar sota cap circumstància és el seu dogma sobre què és i ha de continuar sent Espanya.

Assenyala l’exdirigent socialista que la «guerra» contra ETA reforçava Espanya. És plausible que així fos, atès que els etarres mataven, i, per tant, era una lluita entre bons i dolents, amb la qual cosa no eren necessàries gaires més explicacions. 

Belloch afegeix que, si bé la «guerra» al País Basc està guanyada, en el cas de Catalunya el que convindria és ni més ni menys «alguna altra derrota» perquè així els catalans «reaccionin», és a dir, perquè renunciïn a les seves aspiracions. Abans, havia assenyalat que qualsevol govern faria el que va fer Rajoy amb l’independentisme.

No perd l’exministre el temps a oferir cap alternativa per a Catalunya. O aquesta s’emmotlla –s’assimila, es fon– a la idea d’Espanya a la qual ell –al costat de tants membres dels aparells polítics, judicials, financers i mediàtics que maneflegen l’Estat– no està disposat a renunciar o haurà d’obligar-se-la a base de pals o, com diu ell, de noves «derrotes». Unes derrotes que, com en el cas de l’octubre del 2017, van seguides d’una sistemàtica aplicació de l’escarment, tot i que sigui a costa de violentar les normes elementals de l’Estat de dret que es proclama defensar o fer el ridícul davant Europa sencera, com passa una vegada i una altra en el cas dels exiliats.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

En cap moment Belloch es refereix ni a la possibilitat de dialogar o bastir ponts amb Catalunya, de fer un esforç per comprendre el perquè de la insatisfacció catalana.

No, Belloch parla de guerres, derrotes i, per tant, d’enemics. L’enemic és una Catalunya que suposa una amenaça per a una Espanya que, si bé habita en la ment de molts, no té res a veure amb l’Espanya del segle XXI. La seva Espanya és una Espanya filla de la melancolia, petrificada i al·lèrgica a la diversitat. Una quimera mitològica, que no encaixa ni tan sols en l’esperit de la Constitució, és a dir, en l’esperit de 1978, fa ja més de 40 anys.