Nous acords salarials i inflació

Les dents de serra de l’evolució de la inflació durant l’any 2021 ens ha deixat amb un interanual de final d’any del 6,7%. ¿Com ajustar ara els salaris? D’una banda, si es tracta d’una compensació de pèrdua salarial respecte del que es va pactar l’any passat, seria absurd ajustar per la variació a una sola data (el 6,7% del darrer mes) i no per la mitjana del conjunt de tot l’any 2021 (3,1%). Pensem què passaria si, en lloc de començar l’any passat en xifres negatives primer, i positives al final, hagués sigut a l'inrevés. ¿Demanaríem ara l’ajustament simètric?

Per altra banda, si valorem la inflació d'avançada, per un possible acord salarial a aplicar per a tot l’any 2022, el 6,7% enregistrat al desembre posaria a l’economia als peus dels cavalls, en una situació molt difícil. És de llibre que això pot obrir una espiral inflacionista de conseqüències múltiples i diverses, però cap de bona. A més, tot i l’entusiasme de les pujades salarials per part d’alguns, pot representar un autoengany, ja que la xifra nominal pactada, al final, descomptada la inflació, en termes reals podria acabar essent, precisament per aquells efectes de segona ronda, prou minsa.

Alguns sindicats poden pensar en tot cas en salvar el seu conveni sectorial i, contra la inflació, que es pressioni a altres col·lectius. És clar, però, que si tots féssim igual, tots hi perdríem. Especialment en economies de pimes, com la nostra, en la que no totes les empreses poden traslladar a preus les pujades, ja sigui per la seva posició exportadora competitiva, ja sigui per no poder aprofitar l'aixopluc que tenen les empreses regulades que tenen alguns oligopolis espanyols. I això suposant que els Bancs Centrals fossin passius davant del rebot, cosa avui improbable, i no restringeixin per altres vies la demanda. Per aquelles empreses, que els convenis no siguin avui el màxim de descentralitzats possible va en general malament per a la supervivència de qui més ha de competir per sobreviure. D’això a Catalunya ho sabem prou, tot i que la patronal i els sindicats –també els nostres–, davant de suposats valors superiors ‘nacionals’, hi estiguin renunciant amb la nova reforma laboral. Amb aquesta política, de nou es protegeix als ocupats i es fa més difícil ajudar els desocupats, normalment no afiliats sindicals.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En aquest context, pactar la pujada esperada anual pel 2022, del 3,8%, amb una clàusula de revisió si no es compleix la previsió de manera compensatòria (que no vol dir actualització automàtica sobre la base d’un sol mes), semblaria més adient. Qui sap, altrament, avui de cert si el que tenim davant són increments de preus conjunturals o ‘estructurals’. I més quan sonen tambors de guerra i la geopolítica que afecta l’energia i les matèries primeres està revoltada. La precaució hauria així de primar per no caure en retroalimentacions de salaris i preus. La cursa inflacionista, en un moment de remuntada dels tipus d’interès dels bancs centrals, pot ser especialment negativa generant un efecte similar al que en bona part provocà la darrera crisi financera espanyola: un mateix tipus d’interès pel conjunt de la Unió Europea, amb una inflació més elevada a Espanya, implica un interès real menor i una nova invitació, tota la resta de coses iguals, a l’endeutament.

Confesso que entenc que demanar que els treballadors i les classes menys privilegiades acceptin hores d'ara, a curt termini, posar seny a unes reivindicacions que semblen legítimes i juguen al seu favor, per assolir un objectiu de mig termini de benefici conjunt, no resulta fàcil. I més després de les crisis viscudes i el mal exemple que han donat molts empresaris, desvergonyits en retribucions i dividends tot i els augments de la desigualtat. Certament no ajuda. Però els equilibris a la balança entre eficiència productiva i redistribució no es poden fer a toc de martell.