Desena avinguda Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Llorca i la condemna de la violència
La violència aplicada a la conversa o a l’acció política no es considera necessàriament un mal per si mateix, sinó que depèn de qui l’exerceixi
Però, tot i que, malgrat que, sinó, no obstant, tanmateix, per més que, per molt que. Costa trobar en la conversa política genuïnes condemnes de la violència, sense l’ús de conjuncions adversatives o concessives. «Rebutgem tota mena de violència, com sempre ha fet el principal partit de l’oposició, i això és compatible, a més, amb reivindicar la tasca dels nostres ramaders i agricultors», ha sigut la forma amb què el PP ha condemnat l’assalt violent per part de ramaders i empresaris del sector al ple de l’ajuntament de Llorca (Múrcia), que se celebrava en un edifici municipal. Condemnem la violència, però, tot i que, malgrat que, sinó, no obstant, tanmateix, per més que, per molt que. De l’ús de les conjuncions, la política espanyola n’ha fet un art.
La volença per les conjuncions que converteix les condemnes en pura falca propagandística benvolent afligeix tant l’esquerra com la dreta (i especialment les seves expressions extremes), i obeeix al fet que, en realitat, la violència aplicada a la conversa o a l’acció política no es considera necessàriament un mal per si mateixa, sinó que depèn de qui l’exerceixi. Les condemnes sense pal·liatius (sense conjuncions) es reserven per a la violència dels altres; les condemnes amb conjuncions són per a la que exerceixen els nostres o que aspirem a què es converteixin en els nostres. A Catalunya, en els anys del procés podríem escriure un tractat sobre la violència exercida per motius polítics: des de la mateixa definició de què és violència fins a les condemnes i les reflexions amb o sense conjuncions, amb o sense símbols d’exclamació, des del «contra ells» fins a l’«apreteu».
Versió cutre
Llorca ha sigut una versió cutre (i ja és dir) de l’assalt al Capitoli de Washington, de la mateixa manera que l’estratègia política de dreta i extrema dreta a Espanya és una versió cutre (i ja és dir) del conservadorisme nord-americà (per cert, nota per a navegants: allà, el partit Republicà ha sigut devorat per aquests Tea Partiers ara trumpistes, sempre bannonistes, que no fa tant eren considerats purs llunàtics). Llorca és també un avís (un altre) del que la degradació política unida a la guerra cultura identitària i a la pulsió autoritària que sempre batega amb més o menys força en la societat espanyola estan gestant: un monstre del qual Vox és símptoma i no causa.
Notícies relacionadesEls avisos s’acumulen: la introducció de la irracionalitat en la conversa pública; la propaganda com a única manera de parlar a l’electorat; la impossibilitat de mantenir una conversa política intel·ligible; l’insult, la desqualificació, la mentida, l’engany, el sensecomplexisme; la trinxera; l’ells i el nosaltres; els sentiments i la identitat per sobre de les dades i els fets, el greuge com a manera d’entendre i veure la societat. Ja no hi ha lluita de classes; això d’ara és un combat de nínxols de suma zero.
Ara els toca estar enfadats als ramaders. Abans ho van fer els que s’oposaven a una sentència judicial. Si ells envolten el Parlament, fatal; si els nostres assalten l’ajuntament, és que cal veure el que els estan fent als ramaders. I viceversa. I si canviem banderes, el mateix. No hi ha innocents en la degradació de la nostra democràcia, tan sols una certesa: que d’una discussió política irracional acabarà sorgint una manera de fer política irracional. És qüestió de temps. I llavors, mentre cremen les nostres institucions i la nostra convivència, balbucejarem: però, tot i que, malgrat que, sinó, no obstant, tanmateix, per més que, per molt que...
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
