Adeu a la idea il·lustrada de ciutadania

Aquest estiu, l’actriu Sydney Sweeney ha sigut un dels noms propis de la conversa als Estats Units. La campanya de publicitat que va protagonitzar per a American Eagle i el joc entre "good jeans/good gens" (bons texans/bons gens) la van convertir en una musa del moviment MAGA. Per als progressistes, l’actriu és el rostre (i el cos) banal d’un eslògan que jugava amb ressonàncies eugenèsiques i supremacistes. Per als conservadors, es tractava de l’oposat: l’encarnació lluminosa, en una de les noies del moment, de la bellesa "autènticament americana", lliure de discursos incòmodes. Al seu darrere, van començar a aparèixer vídeos de noies de fraternitats universitàries que penjaven en xarxes balls col·lectius com si l’ADN nacional pogués celebrar-se a TikTok. Uns veien supremacisme implícit; altres, identitat patriòtica orgullosa. Uns denunciaven, altres aplaudien. Tots ells parapetats a les seves trinxeres, abrigats en les seves banderes.

La guerra cultural és una guerra d’identitats, amb les seves víctimes, innocents, culpables i danys col·laterals. Amb els antics nacionalismes territorials i la vella consciència de classe ja no n’hi ha prou com a referents identitaris en una societat molt complexa i fragmentada en bombolles d’atenció; ara conviuen amb múltiples identitats de gènere, d’ètnia, de religió, d’ideologia. Un tiroteig ja no és un problema d’armes, sinó de banderes identitàries. Un anunci ja no és un anunci, sinó un camp de batalla on es dilucida l’ànima de la nació. La conversa pública està fragmentada en trinxeres: cada bàndol amagat darrere del seu símbol, cada diferència viscuda com una amenaça existencial.

Aquestes identitats s’entremesclen entre elles, no són pures. El sionisme, amb arrels en els nacionalismes del XIX, s’erigeix en puny de ferro dels que senten l’islam com una amenaça personal als seus barris, en el centre de salut o en la concessió d’ajudes socials. El trumpisme, hereu de l’aïllacionisme nativista, ha adoptat la retòrica antiwoke com a nova bandera. A l’esquerra i a la dreta, les banderes se superposen i teixeixen una inexpugnable presó identitària.

Les cel·les identitàries, per diferents que siguin els seus orígens i motivacions, contribueixen a enterrar la idea il·lustrada de ciutadania. La ciutadania va ser l’artefacte polític que va permetre sortir de guerres religioses i absolutismes dinàstics, i el millor antídot davant el nacionalisme, causant de les grans tragèdies del segle XX. Ciutadans iguals davant la llei, subjectes als mateixos deures i drets, independentment d’origen, ètnia o creences. Aquest concepte comú és l’argamassa de la democràcia liberal. Sense ell, no existeix el concepte de bé comú. Sense ell, cada identitat es converteix en l’única, cada col·lectiu exigeix la seva clàusula d’independència, des de l’home blanc de 50 anys que se senten culpabilitzats fins a les sigles infinites de l’arc de Sant Martí.

Notícies relacionades

La llista de Feijóo... Millor un ‘Grand Prix’

Encapçalar una causa

La diversitat i la pluralitat, riquesa de les nostres societats, i l’exigència d’igualtat i drets per a tots els col·lectius sense discriminació no són incompatibles amb un concepte comú de ciutadania. O almenys no haurien de ser-ho, però a base de guerres culturals la nostra àgora pública s’ha convertit en un paisatge de trinxeres atapeït de banderes fins on arriba a la vista.

A hores d’ara hauríem d’haver après que quan parlen les banderes, és igual qui i què representin, i callen els ciutadans, el bé comú desapareix i a la democràcia i a la convivència els ho posem molt difícil.