Una altra lliçó de vida de Rafa Nadal

I Lombarbi, a més de moltíssimes cites i frases, en va deixar escrita una que ve que ni pintada a la trajectòria del que ja tots consideren un dels grans monstres de l’esport mundial, el mallorquí Rafael Nadal Parera: «L’únic lloc on l’èxit és abans que el treball és al diccionari».

Nadal, sí, acaba de perdre l’oportunitat de (per números, per estadístiques, per títols de Grand Slam) convertir-se (de moment) en el millor tennista de tots els temps, però això a Nadal, ja ho ha dit, no li traurà el son aquesta nit, ja que, a l’apagar el llum de la seva tauleta de nit, se sentirà, sens dubte, perquè així ha de ser, un dels éssers més importants i privilegiats de la Terra.

Mantenir-se viu

Ho va dir l’altre dia: «Estic orgullós de ser físicament viu». I és que Nadal (i tot el seu meravellós equip, liderat per Carlos Moyá) es va concedir una nova oportunitat quan ni tan sols sabia si, amb l’escafoide trencat del peu esquerre, podria tornar a jugar a tennis, no ja a competir, no ja a guanyar, ¡a competir!

Nadal no va viatjar a Melbourne a buscar el seu Grand Slam núm. 21, Nadal no perseguia la glòria (en té a tones i ben merescuda) en aquest viatge a Austràlia. Nadal volia sentir-se viu, recuperat, competitiu, tennista a la fi. «Rafa ha treballat molt molt dur durant els últims mesos per mirar de tornar a començar i ho ha fet amb gran intensitat i sacrifici, però amb molta incertesa per l’evolució del seu peu esquerre. I, quan estava ja preparat per pujar a l’avió, rumb a Austràlia, es va contagiar de covid-19 i ho va passar fatal», explica un membre del seu equip.

Però Nadal té una cosa que molt pocs tenen: autoexigència i una capacitat increïble de superació. El seu únic objectiu va ser il·lusionar-se de nou, tornar a ser competitiu, disfrutar del tennis. I ho ha aconseguit. La derrota en aquesta final no importa. Com diria Lombardi, l’èxit ha sigut el seu treball, el seu sacrifici, tornar a ser allà, al lloc on només hi ha els millors, els únics, els privilegiats.

Tot un exemple

I fer-ho, sobretot, amb les maneres, l’estil, la personalitat i el tarannà que només posseeix Rafa Nadal. Nadal hauria sigut incapaç de muntar el xou de Novak Djokovic i, molt menys, de fer trampes per entrar a Austràlia. Nadal hauria sigut incapaç de fer-li el gest amb un dit al públic com va fer Nick Kyrgios a la semifinal de dobles. A Nadal mai se li hauria ocorregut justificar una derrota dient «corrupte» a l’àrbitre, com va fer Denis Shapovalov. Nadal mai hauria dit «¡imbècil!» al jutge de cadira espanyol Jaume Campistol com va fer el nou campió Daniil Medvédev.

Pot ser, sí, que molts el considerin excessivament correcte, fins i tot immaculadament perfecte. Pot ser. Però Rafael Nadal Parera, als seus 35 anys i 20 grans títols a les seves vitrines, només vol continuar disfrutant a la pista i, com acaba de reconèixer el no menys immens John McEnroe, fer disfrutar els altres amb el seu desplegament físic i tennis al límit.

«Nadal, el veus jugar i et preguntes ¿d’on ha sortit aquest home?», explica McEnroe. «Jo mai vaig pensar que es podia jugar així a tennis. Sens dubte és qui més amor i passió posa a la pista. Tots crèiem que, veient-lo jugar amb aquesta intensitat durant els últims 15 anys, no podia durar gaire, però està envoltat d’un equip increïble i ell és un ésser humà dels que rares vegades et trobes a la vida, d’aquests que, amb la ment, supera tots els problemes corporals. Té una força mental que és una bogeria, fins al punt que ha mantingut una actitud positiva quan la majoria de les persones estarien apagades, abatudes o ja haurien abandonat. ¡Tant de bo duri més anys així!»

Notícies relacionades

El Rei, Feijóo i Sánchez

¿Indemnitzar el viatger o multar Renfe?

Així és Rafael Nadal Parera, algú que persegueix l’èxit amb treball, amb passió, amb dedicació intensa i inigualable, conscient, sabedor, que avui és a la final d’un Grand Slam com a premi al seu sacrifici i entrega. I viure aquesta nova (vella) experiència després de sis desesperats mesos d’incertesa és el seu èxit més gran. El de sempre. Ja veuen, una nova lliçó de vida.

Com deia el gran Cantinflas, «el difícil ho faig immediatament, per a l’impossible tardo una miqueta més».