Castelló recopila les seves millors històries sobre pura sangs

L’octubre del 2005 vaig rebre una trucada d’algú que no coneixia. El meu amic Kiku Cusi, l’únic gran especialista de vela que he conegut en la meva vida, enorme, li havia facilitat el meu telèfon a un tal José Ignacio Castelló Ribera (ara, amb 60 anys), que havia conegut el Kiku en una revista nàutica. "Truca a l’Emilio, que aquestes coses li encanten", em temo que li va dir el Kiku.

L’Ignacio, el Nacho, no va tardar ni 15 minuts a trucar-me. I jo no vaig tardar ni 15 segons a fer-me amic seu, del seu tacte, de la seva distinció, de la seva passió i, per descomptat, de la seva informació, de la seva temàtica, de la seva ¿especialitat?; bé, el Nacho en sap de tot. I molt. I bé. I a sobre ho explica de meravella.

El cas és que el Nacho, ja aquella mateixa tarda, em va parlar de la seva passió per les carreres de cavalls, pels pura sangs, pels jockeys, pels xeics, pels rics que tenen quadres milionàries, per exemple, l’Aga Khan IV, pels sementals que cobren 300.000 euros per cobrir una euga, l’amo de la qual ni tan sols sap si quedarà embarassada, per mítics genets i mítiques amazones i/o jocketes.

I jo, nosaltres, que estem acostumats, a EL PERIÓDICO, a explicar històries humanes, vam decidir que, de tant en tant, quan el Nacho ens truqués, publicaríem històries d’animals. Cert, dels animals més espectaculars i veloços del món. I, la veritat, el Nacho només ens trucava quan la història valia la pena. I nosaltres, mai vam dubtar a publicar-la.

El Nacho, que s’havia aficionat als cavalls, ¡quina tela!, omplint la quiniela hípica creada pel pillo Ramón Mendoza, expresident del Reial Madrid, es va refugiar a la Universitat Abat Oliba, com a director d’estudis, professor de periodisme i, fins i tot, historiador perquè, aquests dies, a més de presentar el seu llibre Historias a todo galope, acaba de publicar la història de la seva universitat, un document interessantíssim.

Un home anomenat Cavall

Notícies relacionades

Lamine Yamal enarbora la bandera de l’esperança

Huelva ret el seu últim homenatge a Carolina Marín

Al Nacho que quan va començar en el món dels cavalls tothom va decidir dir-li Harry (per l’actor Richard Harris, d’Un home anomenat Cavall), hauria pogut ser Déu a molts dels països on abunden els hipòdroms, però ha preferit ensenyar a qui no en sap i s’ha dedicat a omplir de perles enlluernadores, negre sobre blanc, publicacions de pura sangs i eugues meravellosos com El Caballo, Recta final, A Galopar i, per sort, a EL PERIÓDICO.

Aquest llibre, quasi artesanal, està format per 20 històries meravelloses explicades per un periodista que mira de fer visible un esport invisible. Són històries de pura sangs llegendaris, jockeys que passen gana per donar el pes, dones que trenquen barreres, editors que confien i apostes on sempre amenaça l’atzar. Aquest llibre, creguin-me, dibuixa alguna cosa més gran que el turf: el pols real del periodisme fet des de dins, sense solemnitat i sense disfressar les contradiccions de l’ofici.