Guanya Simeone, perd Flick

He perdut tantes vegades, tantes, que ja m’és igual. L’última, per exemple, el 15 de març. Però, que ho sàpiguen, vaig ser l’únic del meu entorn, de la meva família, dels meus col·legues, que tenia una fe cega, no en el miracle, no, sinó en el Barça, defensant que sí que es podia. I, com que vaig ser l’únic i no tinc xarxes i m’importa un absolut rave el que s’opini en les xarxes de manera anònima i, fins i tot, que m’insultin, soc dels pocs que pot escriure el relat que llegiran a continuació. I, de veritat, aquesta vegada m’importa molt poc que estiguin d’acord amb mi.

Deia Hansi Flick que no feia falta un miracle per eliminar l’Atlètic. Cert, no feia falta un miracle, feia falta jugar amb cap. L’Atlètic, que va decidir fa molts mesos tirar la Lliga (quan falten set jornades està al vergonyós desavantatge de 22 punts respecte al líder, el Barça), ha sabut jugar aquesta eliminatòria (i la copera) com no les ha sabut jugar el Barça. Perdó, el Cholo Simeone ha guanyat la partida a l’intocable Hansi Flick, a punt de renovar pels anys que vulgui.

Al Barça no l’han eliminat ni en semifinals, ni en la final, el PSG, el Bayern de Múnic, l’Arsenal, el Reial Madrid i les seves 15 Copes d’Europa o el City de Pep Guardiola. No, no, l’ha eliminat, en quarts de la Champions, de nou, l’Atlètic. I l’ha eliminat practicant el mateix futbol en la tornada que en l’anada. I aconseguint expulsar els seus centrals, les dues vegades, de la mateixa manera, amb la mateixa jugada.

No sé si Flick repassa els vídeos o continua pensant, com pensava un altre blaugrana intocable, Johan Cruyff, que el Barça ha de donar espectacle, jugar bonic, guanyar per 2-5 al Metropolitano i continuar sent el màxim exponent del futbol més maco. Va passar, l’any passat, a Milà, adeu a la Champions. Va passar al Metropolitano en la Copa, adeu al torneig del KO. Va passar, en l’anada a l’Spotify Camp Nou, davant de l’Atlètic on no es va buscar el mal menor (0-1 i eliminatòria viva) i es va acabar perdent 0-2 i es va repetir a Madrid, amb 0-2 en el minut 24 i adeu. No hi haurà Champions. ¿Per què? Perquè, de nou, els que dirigeixen aquest vestidor, els que manegen aquesta plantilla, van decidir, quan havien empatat l’eliminatòria (0-2, en el minut 24), continuar jugant amb la defensa al centre del camp i, sobretot, atacar i atacar.

Els diners al camp

Quedaven 75 minuts per marcar el tercer i el Barça de Flick, sí, de Flick, continuava atacant i pressionant al màxim. Igual, recordin-ho, que va passar a Milà l’any passat. Igual que va passar en el partit de tornada de la semifinal de Copa, quan el Barça es va posar 3-0 a falta de 23 minuts per al final i només li faltava un gol per empatar l’eliminatòria.

M’agradaria saber si Flick i tot el seu staff han après res d’aquestes eliminatòries. És possible que faltessin a classe quan van ensenyar, no ja a conservar un resultat, sinó, simplement, a administrar una diferència, a saber quan cal jugar a 220 km/h i quan cal aturar l’empenta, la passió, el coratge, les pulsacions. Sé que milions de culers estan més que orgullosos de com juga i com s’arrisca el seu equip. Formidable, els felicito.

Notícies relacionades

Presentat el mallot groc del Tour de BCN

‘Glòria als herois’

Aquest Barça, que dimarts va jugar amb l’equip més jove que mai ha jugat un partit de Champions, amb 24 anys i 347 dies de mitjana, ¡això sí que té mèrit!, hauria de defensar la idea que defensava el Profeta del gol: els diners al camp i no en les palanques, i no en mans de Goldman Sachs i JPMorgan Chase & Co., i no en un majestuós estadi inacabat.

¿Quina era la fórmula de Cruyff?: el nucli de la Masia i els tres millors estrangers del món com a complement. I, sí, el Barça defensava aquesta fórmula. Doncs que ho sàpiguen, el Barça de Rafa Yuste continua sense poder fitxar, ni tan sols pot inscriure futbolistes. I entrem a l’estiu més car de la història, gràcies al Mundial dels EUA, Mèxic i el Canadà.