Assetjament a la universitat Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

3
Es llegeix en minuts
#MeToo i tu també

Ferran Nadeu

Una vintena de dones han posat cara i veu a una situació intolerable però que es tolera des de temps immemorials, la violència masclista a l’entorn universitari. Professores, personal laboral, acadèmiques de prestigi, el fenomen ha calat en diferents capes de les universitats i ha deixat la seva empremta com fa un virus que campa al seu aire, lliure per arribar a les seves víctimes. No és una realitat invisible: estava, fins ara, invisibilitzada, que no és el mateix. El maltractament convertit en un episodi aïllat aquí i allà, massa vegades negat, descartat, amb dones afectades que van preferir preservar la seva intimitat per temor de les conseqüències o, si ho explicaven, ser convertides en bombolles aïllades, bèsties rares, gerros xinesos en una campana de vidre.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

És en tot cas un fenomen impune, no abordat en profunditat i, sistèmic.Les professores universitàries que han denunciat a EL PERIÓDICOles seves experiències en un àmbit hostil pel mer fet de ser dones han convertit el seu gest en un #metoo en tota regla que no només les uneix en un cordó sanitari que hauria d’atrapar totes les violències per neutralitzar-les d’una vegada, sinó que també les connecta amb totes les altres dones que en el seu acompliment professional han sigut menystingudes, assetjades, sabotejades i s’han vist atrapades en jornades laborals de malson esprement-se el cervell per sortir d’allà sense recursos o gestos còmplices dels col·legues.

No totes callaven: a la comunitat universitària no hi havia denúncies públiques fins ara, però sí que hi havia hagut protestes ocasionals, rebutjos explícits de situacions, testimonis de l’abús. Si costa i intimida dir ‘no’, plantar cara al maltractament, ¿què queda si qui veu i sap a més calla? El silenci còmplice del testimoni que no fa res té molt d’aquesta filosofia del viu i deixa viure, del no ficar-s’hi o no buscar problemes. És una cultura arrelada, tant com la violència masclista, la del laissez faire. Però una no es pot combatre sense combatre l’altra, perquè són vasos comunicants que permeten l’omertà i que es perpetuï el greuge. El cercle viciós de la violència. La travessia de les violències

Si costa i intimida dir ‘no’, plantar cara al maltractament, ¿què queda si qui veu i sap a més calla? laissez faire. El cercle viciós de la violència. La travessia de les violènciesLa violència masclista de fa uns anys l’encarnava la dona amb un ull de vellut, la por als ulls a un gest brusc. Del maltractament físic vam anar transitant cap al reconeixement de la violència psicològica en l’àmbit familiar, també l’assetjament moral i laboral. La singularitat del maltractador es definia pels seus actes individuals. El MeToo a la universitat fa aflorar alguna cosa en canvi arrelada en la cultura laboral, en la mentalitat i tracte, en les formes tolerades de sempre i que haurien de ser intolerables.

Passos legislatius

Notícies relacionades

El Parlament va introduir el desembre del 2020 una sèrie de modificacions en la llei de violències masclistes per obrir-la a tots els espais on es produeix un abús de poder, inclòs l’institucional, la violència vicària i de segon ordre. Amb tot, alguns diputats ja lamentaven llavors que una llei és «la meitat» de la solució, l’altra és la voluntat per complir-la i això depèn de recursos per executar-la i d’un compromís efectiu en el seu compliment. 

I aquí estem encallats. Ni tan sols va de diners, aquesta conjuntura. Només va de posar un nou marc mental des d’ara mateix on les relacions en joc siguin entre iguals. Tota una revolució pendent en alguns racons que segueixen bevent de criteris i maneres de fer i comportar-se més pròpies de l’edat mitjana que d’una societat avançada.