Ficció Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El futur va molt ràpid
Hem après a conviure amb els vaivens de la pandèmia, fins al punt que ens semblen quotidians gestos que no ho eren: la mascareta, el gel, el test d’antígens
Demà farà dos anys que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar «l’emergència sanitària de preocupació internacional» pel coronavirus, i només 25 dies més tard ja se’n va detectar el primer cas a Catalunya. Ara ens sembla impossible que aleshores, sense gaire informació, penséssim que allò era cosa de 15 dies, un mes si eres pessimista. En aquests dos anys hem après, per bé o per mal, a conviure amb els vaivens de la pandèmia, fins al punt que hem convertit en quotidians gestos que no ho eren: la mascareta, el gel, el test d’antígens... Amb la mateixa naturalitat, diria, hem acceptat la possibilitat d’un futur més negre i apocalíptic, segurament també perquè els senyals que ens dona el present –l’emergència climàtica, la desigualtat econòmica, l’autoritarisme polític– ens activen la imaginació.
El 2006, quan vaig llegir ‘La carretera’, de Cormac McCarthy –i després amb l’adaptació al cine– em va semblar brutal i versemblant, però molt llunyana en el temps. Si la tornés a llegir ara, potser la trobaria més propera. La pandèmia ha causat una inflació d’obres distòpiques. En alguns casos s'hi veu l’oportunisme, en d’altres hi ha una voluntat d’entendre el moment i explorar l’ànima humana en temps difícils. M’adono que la distòpia em resulta més inquietant –més realista– quan no apareixen robots ni androides que ens allunyin del present, quan sembla que tot podria passar demà mateix. Hi ha dues minisèries recents d’HBO que em transmeten aquesta sensació de perill latent: ‘Years and years,’ la comèdia dramàtica de Russell T. Davies que juga amb l’amenaça d’una guerra nuclear, i sobretot ‘Station eleven’, que fabula sobre la supervivència al món durant i després d’una catàstrofe vírica.
Entretots
En aquest cas, ‘Station eleven’ adapta una novel·la d’Emily St. John Mandel, publicada el 2014, i les connexions de l’atzar, afegides al pas del temps –20 anys de refer el món–, combinen el dolor de la pèrdua i una certa esperança en els humans. Però potser el que més m’admira (i alhora em trasbalsa) és que, veient-la, tens la sensació que el futur va més de pressa que mai.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
