Una ensopegada fiscal

La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) contra les sancions establertes per incompliment de la declaració de béns o drets establerts a l’estranger a través de l’anomenat model 720 obre diverses incògnites relatives a les conseqüències que pot tenir per a particulars, empreses i l’erari. Entén el TJUE que el model 720 vulnera el principi de lliure circulació de capitals a l’interior de la Unió Europea, que és contrària a dret la imprescriptibilitat de les infraccions fixada per la norma i que estableix un règim de sancions desproporcionat per abusiu, la qual cosa pot obligar l’Administració a tornar un mínim de 230 milions d’euros captats en diferents processos d’aflorament de béns a l’exterior.

Va ser el Govern de Mariano Rajoy el que el 2012 va aprovar la norma, directament vinculada a l’amnistia fiscal –que en aquest cas va topar amb el Tribunal Constitucional–, per establir un mecanisme de regularització planificat. El Ministeri d’Hisenda dirigit per Cristóbal Montoro va reservar a una mesura la funció de pal, i a l’altra, la de pastanaga. El model 720 es va començar a brandir a partir del 2013 però amb prou feines es van tramitar procediments de sanció a partir del 2019 davant la possibilitat que els magistrats europeus els invalidessin. Aquest gest de prudència ha quedat plenament justificat en vista de la sentència. Ara s’ha obert un compàs d’espera davant la possibilitat que els que van ser sancionats puguin reclamar la devolució del satisfet a Hisenda.

Més enllà de la clatellada de la justícia europea a un règim sancionador deficientment argumentat, que no només afectaria possibles defraudadors sinó també immigrants amb propietats al seu país d’origen i que requereix un reajustament tècnic que el Govern ja tenia en cartera, el TJUE ha plantejat que es danyava o penalitzava la lliure circulació de capitals a la UE. Certament, hi ha d’haver recursos per evitar l’ocultació de béns amb propòsit d’evasió fiscal, i l’aplicació de la norma ara qüestionada ha permès que afloressin 88.000 milions d’euros. Però al marc normatiu comunitari no pot tenir la mateixa consideració l’evasió de capital a països de control i fiscalitat més que laxos fora de les fronteres de la Unió i la circulació i possessió de capitals i béns dins de l’espai econòmic comunitari, amb procediments d’intercanvi d’informació que no tenen res a veure amb l’opacitat dels paradisos fiscals. 

La Unió Europa sí que té una assignatura pendent en matèria d’harmonització fiscal, que cada vegada més països membres estan disposats a abordar. Quan els Estats Units van proposar l’homogeneïtzació de l’impost de societats per a les grans empreses a fi de lluitar precisament contra les pràctiques evasives i la competència fiscal a la baixa, les veus més influents de la Unió Europea es van sumar amb entusiasme a aquesta iniciativa. El camí a seguir no passa per normes que es pugui entendre que qüestionen la lliure circulació de capitals i béns a l’interior de la UE, sinó pel replantejament, al si dels Vint-i-set, de models tributaris com els d’Irlanda, Països Baixos i Luxemburg, clarament orientats a comportar-se a la pràctica com a paradisos fiscals. A més, per descomptat, de la persecució constant de l’evasió de capital a tercers països.