Catalunya sense llei electoral: una insostenible renúncia

Els partits catalans estan a punt d’ajornar una vegada més l’aprovació d’una llei electoral pròpia. Un Parlament que es presenta com un abanderat de l’autogovern i que fins i tot ha tingut majories favorables a «desconnectar» d’Espanya és incapaç d’aprovar una regla bàsica de tot règim democràtic, la que regula com se substancia la representació dels ciutadans en funció dels territoris on viuen, la que determina com s’organitza la sobirania, la que estableix condicions d’equitat en el dret a la participació política, la que conforma els mínims de qualitat democràtica. Durant aquests 41 anys tots han mirat més la calculadora dels interessos partidistes que els índexs de desafecció dels ciutadans. Tenir una normativa basada en interessos purament partidistes no fa una altra cosa que aprofundir en la desconfiança en les institucions i augmentar la bretxa entre els ciutadans i la classe política. Una bretxa que ara també és generacional, amb electors que han arribat a l’edat adulta veient que seguien normes absurdes, com la prohibició de publicar enquestes l’última setmana de campanya o les nefastes condicions del vot per correu en plena era digital. Catalunya ha de tenir una llei electoral, en primer lloc, per una mínima garantia democràtica de les seves institucions i de recuperació de la confiança ciutadana.

La principal dificultat que plantegen els partits per eludir aquest debat és la por d’algunes formacions, ara independentistes, de perdre la possibilitat de tenir majories parlamentàries si es reequilibra el pes dels territoris en l’elecció dels diputats. És veritat que el sistema actual el va idear el Govern de la UCD per evitar la victòria del PSUC, dels «comunistes», que deien en aquells temps. A tot Espanya, i també a Catalunya, es va depreciar el vot urbà. I ha continuat així en els dos espais polítics. Al llarg d’aquests anys s’han posat sobre la taula alternatives diferents per reduir aquest diferencial sense arribar a eliminar-lo, ja que els territoris també són importants. Però no hi ha hagut manera.

Estem en condicions d’exigir que aquesta vegada no sigui així. Alguns dirigents de l’independentisme haurien de recordar ara el que van escriure o el que van dir quan eren dirigents de la societat civil i des de la Fundació Jaume Bofill, per exemple, o des de l’ANC, defensaven aquell principi d’un home, un vot. No hi ha projecte independentista que es pugui prendre seriosament si és incapaç ni de fer una proposta de llei electoral que aprofundeixi en l’autogovern en lloc d’aprofitar-se de la pitjor cara de l’autonomisme de la Transició. Els partits que desitgen canviar l’agenda sobiranista tenen igualment el repte de fer una proposta de llei electoral inclusiva que els forci a tenir en compte la dimensió territorial i que els reconciliï amb un electorat minoritari però que també ha de formar part del projecte català. 

El mes de setembre, aquest tema etern va ser reobert per ERC i ara ha sigut el PSC el que s’ha apuntat a la idea amb la intenció d’elaborar la llei en un termini de sis mesos. L’escepticisme, no obstant, és general, perquè previsiblement els partits independentistes bloquejaran qualsevol solució que augmenti la proporcionalitat emparant-se amb la necessitat de tenir una majoria de dos terços que van ignorar sobiranament en l’atziac debat del 6 i 7 de setembre del 2017. I la sospita és que els partits no independentistes aprofitaran aquesta negativa per quedar bé sense arreglar el problema. És la pitjor solució imaginable.