La pràctica de garantir els drets humans

Atendre les persones més desfavorides en tota la seva diversitat i no excloure-les de la possibilitat de ser acollides independentment de les seves circumstàncies personals i, més encara, acollir-les davant un grau extrem de vulnerabilitat no pot ser més que aplaudit com a exercici de coherència venint d’un govern municipal d’esquerres que fa, dels drets socials, una de les banderes principals. Probablement molts dels veïns i veïnes de la zona on serà instal·lat també aplaudirien la iniciativa si la llegissin al diari, però... el problema és quan ens toca a prop. A la ciutadania ens agrada saber que algú s’ocupa de les persones més desfavorides i fins i tot podem votar les opcions polítiques que emfatitzen més en polítiques socials, però sovint no ho volem veure. No volem veure-ho en directe. No volem haver d’enfrontar-nos als nostres prejudicis més profunds. Aquells prejudicis que promouen aquest estigma invisible de vegades i molt visible d’altres cap a les persones que consumeixen drogues i que continua calant a la societat. Als profunds anys 80, quan les drogues van irrompre amb força en aquest país, eren habituals les manifestacions contra el que anomenaven «la droga» i per tant... els drogoaddictes.

Sembla que no hem avançat gaire. Les desigualtats socials sempre es presenten travessades per diferents eixos de vulnerabilitat que sovint convergeixen en les mateixes persones; la drogodependència n’és un. Ja fa dècades que les polítiques sobre drogues van abandonar l’abstinència del consum com l’única via per abordar les conseqüències negatives derivades del consum problemàtic. Garantir el dret a sostre, menjar, higiene és, en definitiva, garantir la dignitat de les persones. Només des d’aquesta dignitat pot començar algú a pensar per on vol (i pot) portar la seva vida, i potser, en aquell moment i segurament no abans, es pot plantejar deixar de prendre drogues si així ho considera –com ha estat el cas d’un percentatge important d’habitants de l’alberg–.

Notícies relacionades

Finals i principis

La campanya masclista més bruta contra Harris

¿Els riscos per a la ciutadania? No tinguem cap dubte; els riscos –si és que existeixen– mai no seran tan reduïts que quan el consum es produeix en un entorn professionalitzat, pactat i amb normes acceptades. Per la resta, em pregunto si, de les persones que estan oposant resistències, alguna ha fet l’exercici d’empatia d’imaginar-se com s’ha de sentir algú que, després de molts anys vivint al carrer, pot entrar en un centre on se li permet viure de manera lliure, només a canvi de respectar les normes de convivència; i en aquest procés torna a recuperar la seva identitat com a persona, com qualsevol de nosaltres. En aquell moment una altra persona (segurament força més privilegiada) et mira, sense conèixer-te, i et defineix com a monstre, o com a delinqüent, o com viciós o... un llarg etcètera. Només perquè ets «l’altre» o l’«altra» (molt més penalitzades encara les dones), perquè la vida no t’ha somrigut tant, perquè has viscut diferent. Alguna cosa es trenca davant aquesta incomprensió. Davant l’‘ells’ contra el ‘nosaltres’.

En una societat cada vegada més desigual hauríem d’aprofitar oportunitats com aquesta per corresponsabilitzar-nos de les vulnerabilitats estructurals que el sistema –és a dir tots i totes– segueix generant. Hauríem d’aprofitar per aproximar-nos a realitats que potser ens són desconegudes però que també habiten el món i mostrar als nostres fills i filles altres vides; per prendre consciència. És així com es garanteixen, a la pràctica, els drets humans.