Pandèmia de reunions i retrobaments

Si la rutina crea l’arrelament a un hàbit, i els gens copien a l’ADN les emocions intenses que passen de pares a fills, el sentiment de pertinença, de tribu, i la necessitat de compartir amb els nostres un temps, és una forma de cadena a prova de tenalles pandèmiques i inclemències de la vida. El retrobament ens fa forts, ens reafirma qui som o almenys com vam ser i així ens ho recorden les mirades còmplices dels nostres. En la nostra nova vida encapsulada, el que no ha sigut Nadal ha sigut una llarga espera de retrobament amb la nostra gent, però sobretot amb la nostra vida anterior. Les sales de cine que van sobreviure al tsunami pandèmic ho van fer amb pel·lícules antigues, de reestrena, inaugurant una nova edat daurada de la seva exhibició.

El poder de la nostàlgia

Aquell temps dilatat l’inflem amb el que trobem, i la televisió ha sigut la finestra d’excepció als relats d’altres, sense el peatge de la por de contagiar-nos. No sabrem què va ser abans, si la nostra enyorança projectada als menús dels canals de ‘streaming’ o un algoritme que ens va activar el mode nostàlgic al cervell, però ens hi hem vist tots, delectant-nos en el passat feliç que emanen les pel·lícules i sèries d’abans. 

Mai abans els aniversaris d’estrenes de pel·lícules havien sigut tan aclamats. I mai havíem vist una allau de retrobaments televisius com hem viscut aquests últims temps. Will Smith i la resta de l’elenc que interpretava la família Banks a ‘El príncep de Bel Air’ es van conjurar per a un retrobament per Zoom al principi de la pandèmia, en una gravació emocionant en què els fans van experimentar un agradable viatge en el temps i van connectar amb l’emoció a flor de pell dels actors, ja desarmats d’artifici.

La mítica sèrie ‘Friends’ va protagonitzar un autèntic hype a partir de l’anunci del seu retrobament, que es va retardar per la pandèmia fins al maig, i encara en el dia d’avui el programa de confessions, abraçades, records compartits dels seus protagonistes està entre els més vistos d’HBO Max. Els actors del meravellós clàssic ‘La princesa promesa’ també van tenir una reunió digital per a delícia dels fans el primer estiu de la pandèmia, a fi de recaptar fons per al Partit Demòcrata en plena campanya electoral americana, però la fórmula s’ha perfeccionat i l’únic retrobament que pot rivalitzar amb el de ‘Friends’ és el dels protagonistes de les set entregues cinematogràfiques de Harry Potter: tan importants com les revelacions, picades d’ullet i complicitats d’Emma Watson, Daniel Radcliffe, Rupert Grint o Helena Bonham Carter, en són les absències, des de la de JK Rowling, discutida després de la polèmica sobre els seus posicionaments sobre la transsexualitat, fins als que han mort en aquests 20 anys des de l’origen de les pel·lícules. La desaparició de Helen McCrory a l’abril, o la mort del primer professor Dumbledore, Richard Harris, no només van tenir un espai d’homenatge en el programa, també reprodueix un dolor que transcendeix la ficció i la pantalla. La seva pèrdua és el mirall d’una altra pèrdua molt nostra. I altres absències com la de Julie Walters, amb problemes de salut, ens evoquen les d’algun sopar de Cap d’Any en què han faltat els avis pel seu estat delicat.

Notícies relacionades

Eixample a dues velocitats

Josep Pla, esmunyedís i fascinant

 

Les dones de ‘Sexe a Nova York’ han tornat també, més de 20 anys després, a les nostres vides, tot i que l’efecte és molt diferent: no és una reunió a l’ús, no transmet la mateixa complicitat, no és un mirall de les nostres reunions d’amics i famílies. Aquest «com hem canviat» no funciona en aquest format, de fet, és molt més autèntica la conversa que genera el retorn de ‘Las chicas de oro’ en la seva sèrie original.  Però tal com anem, aconseguim l’estat endèmic de la covid o no, les reunions de ficció sempre seran una recepta d’èxit, davant els buits que han creat els temps del coronavirus.