Pati de butaques, camp de batalla

1
Es llegeix en minuts
Pati de butaques, camp de batalla

José Oliva - Europa Press

A última hora de diumenge, a la sala 3 del cine Embajadores, al districte madrileny d’Arganzuela, els espectadors que havien assistit a la projecció d’ Amarga Navidad, l’última pel·lícula de Pedro Almodóvar, llegien els títols de crèdit en silenci, digerint aquest "melodrama precís i serè", un altre "pas de rosca" sobre l’autoficció, en paraules del crític d’EL PERIÓDICO Quim Casas. Un silenci que s’havia fet dens en una de les escenes clau de la pel·lícula, amb La Llorona de Chavela Vargas de fons.

En aquell mateix instant, en altres cines de Madrid, segons relataven els mateixos espectadors a les xarxes socials, es prorrompia en aplaudiments després de la projecció de Torrente, presidente, l’última entrega de la saga que firma Santiago Segura, una comèdia "previsible i innòcua" que ha perdut la "gràcia de comèdia negra i esperpèntica", segons la crítica d’aquest diari.

L’estrena, amb tot just una setmana de diferència, de les dues pel·lícules posa de manifest la diversitat del cine espanyol actual, que ofereix propostes molt diferents en to i enfocament. Mentre Almodóvar aposta per un cine més introspectiu, centrat en les emocions i els conflictes personals, Segura recorre a l’humor popular, irreverent i accessible, sense més pretensions.

Notícies relacionades

Aquesta convivència a la cartellera d’alternatives tan variades s’hauria d’observar com un exemple de la diversitat cultural que reclama un públic heterogeni, amb interessos que van des de la reflexió al més pur entreteniment, tots igualment legítims.

El cine és, o hauria de ser, tant expressió artística com oci massiu, però el xoc que l’estrena d’aquestes pel·lícules ha provocat evidencia la polarització extrema en la qual s’ha instal·lat Espanya. Hem assistit a un espectacle gens edificant en el qual el debat cultural s’ha desplaçat també cap a una lògica de trinxeres i ha convertit dos films en pretextos per reafirmar identitats políticament enfrontades. Ni tan sols les sales de cine, aquest últim refugi, s’escapen del soroll.