Aquell temps violent

Que no tirin el teu fill a la piscina

L’encongiment, i l’impuls de fugir, retorna en assumptes relacionats amb l’autoritat i el despotisme i per aquesta inestabilitat en la que fa dos anys que estem ficats

3
Es llegeix en minuts
Que no tirin el teu fill a la piscina

Vaig aprendre a nedar de molt petit, tot i que no gràcies al Senyor Bigotut que em tirava a la piscina, sinó malgrat ell i les maneres brutals.

Després de dècades, he tornat a pensar en aquesta por, i potser té a veure amb les inseguretats amb què ens ha cobert la pandèmia.

Aquell temps, el nostre temps, era violent: alguns mestres eren experts en el tir d’esborradors i en el flagell amb regla, els capellans imposaven la llei de la sotana –i escoltàvem parlar alguns amics matriculats en escoles religioses d’uns tocaments, que s’acceptaven perquè provenien d’una autoritat que era sagrada a més de política– i qualsevol amb uniforme, des d’un policia a un ordenança, podia amenaçar, humiliar i reprimir.

Els dies de la navalla van ser després, i a l’heroïna li faltaven uns quants anys per picar. Així, l’agressivitat del Senyor Bigotut s’inscrivia en aquesta anòmala normalitat.

La piscina municipal era un privilegi blau sobre el riu Millars. Amb un trampolí de tres pisos per a audaços, exhibicionistes i idiotes que es llançaven sense saber-ne i l’aigua els apallissava, havia sigut dissenyada amb mesures olímpiques, «¡és una piscina olímpica!», una cosa que es deia amb l’orgull de qui disposa d’unes instal·lacions amb homologació mundial, tot i que no s’esperés la presència de Mark Spitz, que també tenia bigoti i potser l’apèndix pilós formés part de l’aerodinàmica secreta dels nedadors.

Pot ser que aprengués a nedar durant l’estiu en què Mark Spitz va guanyar set medalles d’or a Munic. O pot ser que fos un altre estiu, més gran, sense la companyia en l’odissea de cap adult de la família. 

Recordo deixar la bicicleta BH blava al costat d’un arbre de la pineda sota l’escassa vigilància d’un home amb gorra i de les cigales en concert dodecafònic, el llarg camí del vestidor sota la imponent grada de formigó, la sortida a la llum tallant i encegadora d’agost, el Millars encaixonat al fons, la gespa sempre humida i l’ombra sempre escassa d’unes exòtiques i desconcertants palmeres que dibuixaven un paisatge equivocat.

Els nens i les nenes esperàvem en formació, tremolant a 30º de temperatura. Arribava el Senyor Bigotut i la seva brutalitat i ens llançava a l’aigua, i no era perquè ens neguéssim a la immersió sinó com un recordatori del poder.

Era una piscina impressionant amb nou carrils i 50 metres de llarg. Com gossets en la immensitat clorada, bracejàvem amb desesperació fins arribar a una cosa sòlida a què agafar-nos. No tots els dies era així: de vegades hi havia el Senyor Moreno, un home ferm amb la pell bronzejada per la vida a la intempèrie perquè també era agricultor, que mai recorria al llançament de nen i sí al somriure. Tant el Senyor Bigotut com el Senyor Moreno s’havien forjat com nedadors braus a les aigües del riu i hi havia alguna cosa d’aquella deixadesa aquàtica en la seva manera d’ensenyar.

Aquest no és un article sobre l’educació intimidatòria i els mètodes coercitius, que també, sinó, com he dit, sobre la por i l’abús. Des de la meva miniatura veia acostar-se el ganàpia i la disminució de la filera fins que arribava el torn de l’indesitjat impuls i el tracte de farcell, l’aleteig desesperat, l’aigua al coll i els estossecs, la sensació d’ofec, la pressa per arribar i, probablement, la satisfactòria creença del mostatxut que així superàvem el pànic, quan el que era terrorífic era el seu comportament. Em queixava als meus pares i diria que la meva mare, sempre intrèpida, va tenir-hi unes paraules.

Als 50 anys vaig tornar a posar-me en una piscina, i d’això ja en fa cinc, i em vaig retrobar amb l’olor característica, tot i que no hi ha ja un Senyor Bigotut que m’intimidi.

Notícies relacionades

Nedo els mil metres de crol sense parar i a la velocitat que em permet el cos i penso en les meves coses, en textos navegables des del passat al present com aquest.

L’encongiment, i l’impuls de fugir, retorna en assumptes relacionats amb l’autoritat i el despotisme i per aquesta inestabilitat i incertesa en què fa dos anys que estem ficats. I torno a sentir-me un nen petit en banyador i en una fila i amb els peus en un bassal i encongit i tremolant en un agost a 30º de temperatura.