El futur del treball Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
ERC i la reforma laboral
El contingut del text que pretenen que s’aprovi a principis de febrer continua validant qüestions publicitades des de sempre com a inacceptables per part d’Esquerra Republicana
Cada 1 de Maig, el republicanisme convoca la militància davant del monument barceloní a l’advocat laboralista assassinat per la patronal Francesc Layret per renovar el compromís en pro de les conquestes del món del treball. S’hi concentren els afiliats lligats al món sindical i més sensibles al fet social. D’ençà la reforma laboral del PP de 2012, any rere any, ERC hi ha anat renovant la voluntat de derogar-la. De fet, tant la de l’any 2010 endegada pel PSOE i aprovada amb l’abstenció de CiU, que ja obria la porta a la possibilitat que una empresa es despengés d’un conveni col·lectiu signat, com la de Mariano Rajoy, que Duran i Lleida va aplaudir tot i que els populars ja gaudien de prou majoria, comportaren l’assalt a drets conquerits per la classe treballadora donats per consolidats per tothom pocs anys abans. Però el pànic generat per l’esclat de la crisi immobiliària havia ofert a l’empresariat l’oportunitat de forçar els partits majoritaris a legislar en pro de l’atomització de les reivindicacions obreres i la substitució de bona part de l’ocupació destruïda per una de nova basada en la precarietat. Una deriva cap a la desregularització que no trobava aturador, tal com evidencià la demanda en 2014 del president de la CEOE Joan Rosell de l’acomiadament lliure sense indemnitzacions durant el primer any de vigència d’un contracte indefinit.
El republicanisme, des del seu no lligam a cap sindicat en particular pel fet que hi conviuen diferents corrents sindicals, es mantingué ferm en l’oposició a aquesta deriva neoliberal, bo i participant activament en les successives convocatòries de vaga general i de manera notòria com palesà la presència del mateix Oriol Junqueras en els primers actes duts a terme la matinada del 29 de març de 2012 per animar la ciutadania a sumar-s’hi. I confrontació a les cambres legislatives, tal com ha evidenciat la tasca parlamentària dels càrrecs electes liderada per Jordi Salvador en la Comissió de Treball del Congrés i per Jordi Albert presentant fa poques setmanes una iniciativa exitosa en el Parlament en pro de la derogació. Accions polítiques avalades alhora pel suport, d’ambdós parlamentaris, a tantes plantilles en conflicte.
La denúncia adreçada a Yolanda Díaz feta pública per part de Gabriel Rufián d’haver ignorat ERC i altres grups parlamentaris esquerrans durant els nou mesos de negociació amb els agents socials va posar al descobert la voluntat de Pedro Sánchez d’imposar el seu projecte (“seria incomprensible que pretenguessin modificar-lo” foren les paraules d’alguns ministres) amb el convenciment que ja s’encarregarien els sindicats signants de pressionar suficientment les forces polítiques perquè es mengessin el gripau.
Menyspreu o ignorància per part del govern espanyol que ha topat amb la trajectòria del republicanisme quant al seu posicionament davant les reformes laborals, la qual cosa l’obligarà a assumir la introducció d’esmenes a través de la tramitació del Reial Decret com a llei i a comprometre’s a no caure en filibusterismes posteriors (molt presents en el dia dia del Congrés) com ara el que permet a la majoria de la mesa optar per socórrer el govern ajornant setmana a setmana l’inici de la tramitació legislativa.
La realitat és que el contingut del text que pretenen que s’aprovi a les primeries de febrer continua validant qüestions publicitades des de sempre com a inacceptables per part d’ERC, d’entre les quals la permanència de la mera presentació d’una projecció de minva d’ingressos o de vendes per justificar despatxar, la retirada de la competència a la Generalitat de l’autorització prèvia davant d’un acomiadament col·lectiu i la reducció de les indemnitzacions per acomiadament. D’igual manera que es mantenen els mecanismes de flexibilitat interna suficients per modificar condicions laborals i retallar salaris, encara avui situats per sota del nivell dels de 2008.
El republicanisme ha situat el llistó on pertocava en coherència amb la seva trajectòria i, ben segur, conscient que també s’hi juga molt. Des de l’autoestima de la militància compromesa amb les lluites socials fins a la intensitat del seu ideari socialdemòcrata, tot passant pel reforç o l’afebliment de la seva pròpia estratègia de construcció de majories independentistes. Acumulació de forces plausible a partir de la defensa a ultrança del món del treball, conformat avui dia per una majoria de persones adscrites a la nova classe social del precariat, condemnades a treballar per just pagar el lloguer i per mantenir la nevera mig plena, sense l’adhesió política de la qual, però, la independència esdevé quimera.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
