UE: un vincle sense connexió pràctica

M’he quedat pensant en l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió sobre els 40 anys de l’adhesió a la Unió Europea. No tant en el titular fàcil, sinó en el que s’intueix entre línies. Hi ha una idea que em sembla especialment reveladora: els joves se senten europeus, però no acaben de veure clar per a què serveix Europa en la seva vida quotidiana. Podria semblar una contradicció, però a mi em sona més a una oportunitat que a un problema.

Perquè el veritablement difícil seria el contrari. Que no hi hagués identificació, que Europa no signifiqués res, que es percebés com una cosa aliena. I, no obstant, les dades diuen una altra cosa. Si el 58% dels catalans es declaren molt o bastant europeistes –davant el 37% que no se senten així–, entre els joves de 18 a 24 anys el recolzament puja fins al 65%. I no només això: en tot just dos anys ha crescut 29 punts. No és un matís, és un senyal bastant clar que alguna cosa s’està movent.

Ara bé, quan se’ls pregunta pel funcionament de la Unió Europea o per la seva capacitat d’influir en el que es decideix, l’entusiasme baixa. I allà és on apareix l’esquerda. Hi ha vincle emocional, però falta connexió pràctica. Europa agrada com a idea, però no sempre s’entén com a eina. I això, a mitjà termini, és un problema.

Perquè si no es percep com a útil, si no es veu en el concret –en les oportunitats, en les decisions que afecten el dia a dia–, aquest europeisme pot quedar-se en una cosa fràgil, gairebé simbòlica. Fa falta que es noti més i que s’expliqui millor. Més pedagogia, i també més voluntat d’acostar les decisions als qui s’haurien de sentir part d’elles.

Notícies relacionades

Desànim a Alemanya

Ábalos, víctima de tots... i de si mateix

El context internacional tampoc permet massa ingenuïtat. L’hostilitat de Trump cap a la Unió Europea, la guerra a Ucraïna o la inestabilitat al golf Pèrsic empenyen en una mateixa direcció: la necessitat de reforçar la unitat, de coordinar esforços, de tenir una veu pròpia en un escenari cada vegada més tensionat. Però aquesta pressió externa també deixa al descobert les debilitats internes. I el que no se sosté des de dins difícilment resisteix des de fora.

Allà el periodisme té un paper més que necessari, el de traduir, contextualitzar i fer que el que sembla llunyà deixi de ser-ho. En aquesta línia se situa el I Premi Talent Jove de Periodisme Europeu, impulsat per EL PERIÓDICO al costat de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) i la Fundació Catalunya Europa. És, en el fons, una aposta pensada per a aquests temps: que hi hagi més i millors històries sobre Europa, explicades des de la mirada professional dels joves i pensades per als qui experimentaran les polítiques de les institucions. Que algú aconsegueixi explicar millor què és Europa perquè, potser, també s’entengui millor per què importa.