Diferent manera de mesurar Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Uns malversen, d’altres reciclem

El sistema de reciclatge que domina al món desenvolupat, i especialment a Espanya i Catalunya, és el següent: que les empreses facin el que els doni la gana i que els ciutadans ho arreglin amb el seu civisme

3
Es llegeix en minuts
plastico

plastico

Una campanya aparentment innòcua de la Generalitat ens bombardeja des de fa dies amb el titular ‘Tria bé, reciclem millor’, i ens pretén conscienciar que hem de seleccionar adequadament els residus assegurant-nos que «és important separar bé a les llars» i que «és possible consumir de manera més sostenible». L’anunci és impecable pel que diu, però és inquietant pel que omet. Perquè, una vegada més, els destinataris de la pressió som els esforçats ciutadans que cada nit, disciplinadament, sortim al carrer amb els nostres residus més o menys separats i després més o menys dipositats a cada un dels contenidors de colors.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Cert, potser ho podem fer millor, més sovint, i amb més entusiasme, però ¿de veritat aquest és el problema? Perquè el que crida l’atenció de la publicitat és que aquesta administració que ens renya amb anuncis gairebé no fa res perquè les empreses empaquetin i reciclin adequadament. És a dir, se’ns diu com hem de comprar però poc diu o fa sobre com cal vendre. Perquè si nosaltres tenim aquesta àrdua feina de reciclatge diària, que ens obliga a reservar un espai exagerat dins de les nostres cases, és perquè a les empreses que empaqueten aquests productes ningú els obliga a ser més racionals i sobretot més respectuoses amb el medi ambient. ¿Per què es permet, per exemple, que algunes cadenes de supermercats envasin fruita tallada en recipients de plàstic? ¿Per què ningú obliga restaurants, almenys a partir de certs comensals, que serveixin aigua de l’aixeta en ampolles reutilitzables? ¿Per què no és preceptiu que els xampús o detergents siguin sòlids per evitar els costos mediambientals d’haver de transportar-los en envasos de plàstic? ¿O per què es permet que grans empreses de distribució transportin objectes minúsculs en caixes gegants de cartró que de vegades multipliquen per 10 el seu volum?

Notícies relacionades

Cert, hi ha tímids intents de legislar: l’any passat, el Parlament Europeu va aprovar una primera normativa que prohibeix els plàstics d’un sol ús, com coberts, plats o palles, i els bars i restaurants a Espanya hauran ben aviat d’oferir aigua gratuïta si així ho demanen els clients, però de moment ni tan sols serà substitutiva de la vergonyosa aigua embotellada. Els països de la Unió Europea també s’han proposat que almenys el 50% del plàstic que utilitzin les empreses sigui reciclat a partir del 2025, i en un termini de 10 anys hi ha una tirallonga de bones intencions, que no d’obligacions. I és que són mesures totes elles molt incipients i que en realitat no ataquen l’arrel del veritable problema: el malbaratament indiscriminat de plàstic, cartró i tota mena d’envasos per part de grans empreses, moltes vegades multinacionals, a les quals gairebé cap administració s’atreveix a posar taxes ni de bon tros a sancionar per l’ús abusiu d’aquests materials.

El sistema de reciclatge que domina al món desenvolupat, i especialment a Espanya i Catalunya, és el següent: que les empreses facin el que els doni la gana i que els ciutadans ho arreglin amb el seu civisme. O si ho volen de manera més crua: només el ciutadà té obligacions de veritat respecte al medi ambient. L’administració és forta amb el feble (el ciutadà) i feble amb el fort (les empreses). Mentre a nosaltres se’ns bombardeja amb anuncis (cars i ineficients), les propostes regulatòries van a pas de tortuga o simplement són desdenyades. Polítics d’aquí i d’allà: anunciïn-ne menys i regulin-ne més.