Els límits salarials

Que ni ho entenc ni ho pretenc entendre.

Em sembla que és recomanable assumir que hi ha coses que preferim no saber, tot i que ens queixem per això de tant en tant. Hi ha batalles davant les quals ens rendim per endavant, fins i tot sabent que aquesta actitud ens allunya de l’exemplaritat, però què hi farem, som imperfectes i per tant humans. Algunes simplement ens agafen en el moment equivocat. Són com un estiu en interrail, com flipar-se amb ‘El club de la lucha’, com estudiar italià. Si no ho fas a una determinada edat, l’oportunitat passa de llarg. La vida és massa curta per aprendre allò del límit salarial o llegir els termes i condicions d’un contracte –-tret que et paguin per això, això està clar. En algun moment el meu cervell va decidir que no serveixo per gastar el temps en aquest tipus d’assumptes, i prefereix aprofitar-ho retuitejant el millor de l’any, provant torrons de sabors estranys o recuperant el vell Championship Manager 93-94 per jugar una estona.

Amb el meu equip, el meu cervell solia voler-ho tot fins que va deixar de fer-ho. Potser no podia suportar-ho, potser ja no era sa. Sense adonar-me’n vaig canviar d’hàbits. Vaig deixar d’anar als entrenaments. Vaig deixar d’anar als partits dels juvenils i del filial. Vaig deixar d’acumular quilòmetres en els desplaçaments. Vaig deixar d’estar pendent de tot a cada moment i per a la meva sorpresa no ho vaig trobar a faltar, passat un temps, sinó al contrari. Sincerament, fins i tot penso que em vaig quedar amb el bo i vaig sortir guanyant. Vaig deixar de saber massa per saber el que sap un nen al pati.

Menys peatges emocionals

I ara, sense tants peatges emocionals, el futbol és menys tòxic per a mi, amb menys alegries intenses, de vegades, però amb menys sofriment. Ara sento que em torna el doble del que li dono, que és just el tracte. Potser per això el meu cervell ja no vol saber allò del límit salarial i tot això, per si deixo de veure-ho com un joc, una cosa complementària. Això d’ara em val, superficial i sense remordiments, convenientment simplificat. Ara disfruto el doble quan torno a l’estadi.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Intueixo que és qüestió de prioritats i esforços, de moments vitals. Igual que ho feies deixes de fer-ho. Igual que vaig deixar de fer-ho, no descarto que algun dia necessiti tornar a intentar-ho.

Però no ara. En algun dinar se m’ha ocorregut dir que l’esforç que ens exigeix el marisc, en general, no compensa. Que si pelar-lo, que si les pinces, que si la tovalloleta per a les mans... Que després no n’hi ha per a tant, que hi ha altres aliments més agraïts amb nosaltres els ganduls. Dic això i sempre hi ha algú que m’insulta, i ho accepto, però també algun em dona la raó. Massa mogudes el marisc, quin embolic, no ho necessitem. Aquest algú em cau millor que si fos del meu equip, que si fos el meu germà. Segur que ni entén ni pretén entendre allò del límit salarial ni allò del penal per mà. Segur que pensa que la vida és massa curta per complicar-nos.