Llibertat d’expressió Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Els mals espanyols

La llista de governants i simpatitzants que estan parlant dels seus rivals com a ‘enemics del país’ està començant a ser alarmant. I tots tenen en comú la ideologia d’extrema dreta, disfressada sota diverses rúbriques

3
Es llegeix en minuts
Fotografía del rodaje de El verdugo, 1963

©Filmoteca Española

Ministerio de Cultura y Deporte. Instituto de la Cinematografía y las Artes Audiovisuales (ICAA). Filmoteca Española

Fotografía del rodaje de El verdugo, 1963 ©Filmoteca Española Ministerio de Cultura y Deporte. Instituto de la Cinematografía y las Artes Audiovisuales (ICAA). Filmoteca Española

Expliquen que a Francisco Franco no li va agradar ‘El Verdugo’ (1963), malgrat que més que una pel·lícula és una altra obra mestra de Berlanga. I va dir que el seu director no era comunista, sinó una cosa pitjor: un mal espanyol. L’anècdota és molt coneguda i encunyava una frase bastant típica als ambients d’extrema dreta, fos quina fos la pàtria favorita. Enemics d’Espanya, de Catalunya, d’Alemanya, d’Itàlia i més últimament de Turquia, Hongria, Polònia o de Rússia... Fins i tot dels EUA, durant el nefast període de Trump. La llista de governants i simpatitzants que estan parlant dels seus rivals com a ‘enemics del país’ està començant a ser alarmant. I tots tenen en comú la ideologia abans citada, disfressada sota diverses rúbriques, però que tendeix als hiperlideratges, al pensament únic, a la concentració de tots els poders de l’Estat, a la sublimació de la idea de pàtria i fins i tot al discurs que banalitza la violència per obtenir objectius polítics. Vulgar feixisme del qual la majoria d’aquests simpatitzants ni tan sols són conscients.

Tant maniqueisme és essencialment estúpid. Ningú és pur, excepte un fanàtic, que és un neci integral químicament pur. Però amb tot, és molt freqüent sentir parlar d’aquesta puresa de plantejaments que acaba portant al ‘tot val’ per eliminar un rival, a fi de mantenir un país lliure dels qui ‘intenten destruir-lo’. Fins i tot hi ha qui defensa això anterior en nom de la ‘democràcia’, com si la tortura, l’assassinat o la destitució arbitrària de rivals polítics depengués d’aquestes aberracions. ¿Com és possible defensar la democràcia amb aquestes armes?

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

A més, qui així raona ignora absolutament tot el rerefons científic relacionat amb aquests instruments. És increïble que, en el dia d’avui, encara hi hagi qui defensi la tortura com a mitjà d’aconseguir informació d’un reu. Fa bastant temps que està empíricament demostrat que la tortura només serveix perquè el torturat digui el que l’interrogador desitja sentir, sigui o no veritat. Com si les tortures de Guantánamo haguessin servit de res a l’Iraq o l’Afganistan... O com si les que es van produir a Espanya, i per les quals hi va haver fins i tot condemnes del Tribunal Europeu de Drets Humans, haguessin combatut realment el terrorisme i no haguessin servit només per generar més odi. Fora d’això, a Espanya està prohibida la tortura des del 1814, però encara hi ha qui hi creu. En realitat, només és un alleujament del policia torturador que descarrega la seva frustració o set de venjança sobre el torturat, o aprofita per tenir una sessió gratuïta de ‘sado’. Dit això, ¿aquests torturadors són els bons patriotes?

El mateix passa amb la pena de mort. Ja la va desautoritzar Beccaria al segle XVIII, i està més que demostrat que no provoca l’anhelat efecte dissuasori per a altres potencials delinqüents. Hi ha qui pensa, no sense dades, que fins i tot augmenta la criminalitat. Sent així, els que advoquen per la pena capital, ¿són els millors ciutadans del seu país?

Notícies relacionades

Finalment, hi ha els que desitgen l’apartament de la política dels que no pensen com ells. I per fer-hoa això no els importa que els tribunals s’inventin delictes o apliquin penes absolutament desproporcionades. Els sembla que la presumpció d’innocència és un dret fonamental sense sentit respecte a segons qui, i per això anhelen que els seus tribunals es corrompin dictant les sentències que a ells els agraden, sempre contra els ‘enemics del país’. Cap preguntar-se quin autèntic patriota desitjaria que els seus tribunals perdessin el que és més sagrat de la seva essència, la independència i imparcialitat, convertint els jutges en simples ninots al servei d’algun líder polític, com ha passat recentment a Polònia. ¿I si resulta que, a més, aquests jutges operen així per ambicions d’ascens en el seu càrrec, o amb l’ànim d’usurpar les tasques del Govern o del Parlament? ¿Els que trenquen la divisió de poders també són bons patriotes?

Tant de bo algun dia la població sàpiga que qui manté un país no és aquell que corromp les seves institucions, sinó qui lluita per la regularitat de la seva conducta. Revisin els índexs de corrupció als diversos països del món i vegin on els ciutadans senten que tenen millor qualitat de vida. És molt fàcil d’entendre.