Desena avinguda

La (mala) salut de ferro del sistema sanitari

Urgeix reforçar el sistema sanitari no als números prepandèmia, sinó almenys a la situació preretallades

2
Es llegeix en minuts
La (mala) salut de ferro del sistema sanitari

Al principi de la pandèmia, de la qual es compliran aviat ja dos anys, Angela Merkel va advertir que tothom acabaria emmalaltint de covid, de la mateixa manera que tothom ha contret en alguna ocasió la grip. Comprovat que la covid és més letal que la grip però que, alhora, la majoria de malalts guareixen, el repte de la gestió de la pandèmia sempre ha sigut no evitar el contagi, sinó graduar-lo perquè el nombre de malalts no col·lapsi el sistema sanitari al mateix temps que ens asfixiem econòmicament a nosaltres mateixos. Ens van imposar el confinament domiciliari, es van decretar tancaments perimetrals, es van posar en marxa els tocs de queda i es van limitar aforaments no per evitar que ens contagiem, per alentir o frenar el ritme en què ens contagiem com a col·lectiu. Cada mort és una pèrdua irreparable i, per descomptat, cal donar tota la importància a dades com els contagis, l’Rt i el risc de rebrot, però des del punt de vista de la gestió, la xifra clau és la d’ingressos hospitalaris i pacients greus a les unitats de cures intensives (ucis). Això, i la situació en l’atenció primària, primera línia no ja de la covid, sinó de tot el nostre entramat de salut. 

El primer flagell

Notícies relacionades

El primer flagell de la pandèmia, ens van explicar, ens va agafar desprevinguts i amb uns sistemes sanitaris que encara pagaven les ingents retallades i les polítiques més o menys obertes de privatització (Catalunya i Madrid com a exemples clars, tot i que no únics, de les dues casuístiques). La successió d’onades ens ha anat agafant esgotats i sense tenir les armes per lluitar contra el virus, pluja sobre mullat. Al principi, esperàvem la vacuna. Després, esperàvem l’extensió de la vacunació. Aquesta vegada, esperem la vacunació infantil i la dosi de reforç. Sempre ens falta alguna cosa perquè els rebrots (que, puntualment, es van succeint fins a formar onades i, en el cas de l’òmicron, tsunamis) no ens obliguin a adoptar més sacrificis. I els debats es repeteixen: molts diuen que es veia a venir, metges i epidemiòlegs exigeixen mesures més dures, els sectors afectats bramen, l’Espanya de les autonomies demostra la seva més que imperfecta estructura de governança i la seva escassíssima lleialtat institucional. I els sanitaris denuncien abandonament de l’administració, contractes que no es renoven (8.000 a Andalusia) i unes condicions de treball que no milloren. La covid dona llum de manera immisericordiosa sobre les carències d’un sistema sanitari que se sosté massa sovint gràcies al sacrifici del personal que hi treballa. No és estrany que metges i personal d’infermeria encapçalin el moviment de la Gran Dimissió

Dels debats que ha plantejat la covid, un dels més tramposos és el que parla del repartiment de responsabilitats individuals i dels governs per frenar la pandèmia. És evident que la responsabilitat individual és crucial, però les decisions no poden ser únicament personals.  Els governs (no els sectors econòmics ni tampoc els epidemiòlegs) són els que han d’equilibrar riscos i establir marcs i, també, obligacions i prohibicions. El balanç de la gestió dels poders públics és dispar, però referent a la gestió del sistema sanitari és millorable. Perquè si del que es tracta és que el sistema sanitari pugui atendre els malalts de covid (i els altres, convé no oblidar-ho) hi ha dues possibilitats: intentar que no ens contagiem (ja anem per la sisena onada) o reforçar el sistema sanitari no als números prepandèmia, sinó almenys a la situació preretallades. La (mala) salut de ferro del sistema sanitari s’ha de solucionar.