De què va (i de què no) Canet de Mar

És molt fàcil carregar contra Pablo Casado per hiperbòlic i per banalitzar la lluita pels drets civils als Estats Units a l’afirmar que d’això va Canet de Mar. També per incoherent: un polític nacionalista espanyol fins a la medul·la afirma que el nacionalisme (el dels altres, s’entén) és una xacra intolerable. És el que tenen els nacionalistes, en general: que més enllà del seu melic tot és terra erma. Aquesta és la diferència, diguem-ne, entre un moviment de drets civils com el dels negres nord-americans i un moviment nacionalista. Bé faria Casado, i tants nacionalistes, a fer un cop d’ull a la visió dels Estats Units que Martin Luther King dibuixa en el seu ‘I have a dream’ per intuir la diferència entre els drets i les llibertats dels individus que formen un col·lectiu i la construcció de la nació com a únic subjecte de drets. Vinga va, que el discurs no és un text tan llarg i hi ha bones traduccions al castellà. I al català. 

Ascensor social

Igual que Canet de Mar no va de drets civils, tampoc va de sociolingüística ni de cohesió social. Al principi la immersió lingüística a les escoles sí que anava d’això, com bé sap l’esquerra catalanista. És un model d’èxit en el sentit que ha evitat una societat segregada en termes de llengua i ha aconseguit que el (des)coneixement d’un idioma no posi traves a l’ascensor social (si s’ha encallat és per altres motius). És més dubtós que sigui un model d’èxit en termes sociolingüístics (la salut del català no millora i la seva reputació social es degrada segons a quins llocs) i en termes educatius és tan bo o dolent com ho és l’escola catalana en global. 

Notícies relacionades

Euskadi, la vida continuarà igual

La síndrome de la rentadora

Del que va Canet de Mar és de nacionalisme. El nacionalisme espanyol mai s’ha relacionat bé amb la diversitat i la pluralitat, per això sempre se li han ennuegat els altres idiomes que es parlen a Espanya. El català, per la seva banda, a més d’un idioma minoritzat és un pilar indiscutible de la identitat catalana (no n’hi ha gaires més) i, per tant, del nacionalisme català. Per no remuntar-nos gaire, si en els temps de ‘Pujol, espanyol de l’any’ el català ja era camp de batalla (vegeu l’origen de Ciutadans), en un moment històric en què el nacionalisme català s’ha tornat majoritàriament independentista i més excloent, a ningú l’hauria de sorprendre que l’idioma sigui ‘casus belli’ de primer ordre. D’això va Canet de Mar, més enllà d’un nen en qui pocs semblen pensar: del xoc de nacionalismes que tenalla la política catalana i amenaça amb asfixiar Catalunya de tant, diuen, estimar-la. ‘Nosotros’ contra ells. Nosaltres contra ‘ellos’. 

Totes les altres coses, la llei Godwin, la ‘reductio ad Hitlerum’, la banalització embolicada en rojigualdes i estelades, no són més que signe dels temps: propaganda, ignorància, mala fe, indecència i indigència intel·lectual, el replegament irracional al més fosc de la tribu. Responguin els implicats, interessats i responsables a aquestes dues preguntes: ¿creuen que es pot ser espanyol parlant en català? ¿Que es pot ser català parlant en espanyol? Canet de Mar va d’això.