Espanya ha de ser plurilingüe

La Constitució espanyola del 1978 es va consensuar dins d’aquest marc, social i polític, de defensa de la diversitat. Amb aquest mateix esperit, a Catalunya la llei de normalització lingüística del 1983 va disfrutar d’un recolzament parlamentari (i social) gairebé unànime. També per aquesta raó va fracassar l’intent de convertir l’escola Rosselló Porcel, de Santa Coloma de Gramenet, en la primera ‘escola catalana’ de la xarxa pública. Llavors no va quedar clar quin seria el nom de les altres escoles: ¿‘escola no-catalana’? ¿‘escola castellana’? ¿‘escola espanyola’? El projecte de crear una doble xarxa, diferenciada en funció de la llengua vehicular en l’educació, va naufragar davant la voluntat majoritària de construir una xarxa escolar única que garantís el coneixement de les dues llengües cooficials de llavors, el català i el castellà, a tots els nens i nenes de Catalunya. Amb independència del seu lloc de naixement o del seu entorn sociolingüístic.

Durant les més de tres dècades transcorregudes des d’aquell acord central de la societat catalana s’han produït diversos intents d’obrir una ‘guerra de llengües’ a Catalunya. La llengua, el català o el castellà segons els casos, l’han volgut utilitzar com a instrument d’agitació política, els diversos nacionalismes. Tots els nacionalismes acaben defensant un monolingüisme: el de la ‘seva’ llengua. Obliden amb això que les llengües ens pertanyen als qui les utilitzem.

Tots els nacionalismes actius políticament a Espanya fugen de la defensa del plurilingüisme. És a dir, de la defensa del dret individual a conèixer i poder utilitzar les llengües pròpies. Aquesta defensa només es pot entendre a partir de crear les condicions apropiades per conèixer les diferents llengües (com persegueix la immersió lingüística a Catalunya) i per afavorir-ne l’ús de forma pràctica (com perseguia el projecte de llei orgànica de reconeixement i empara de la pluralitat lingüística d’Espanya, presentat al Senat pel Grup de l’Entesa pel Progrés de Catalunya, el gener del 2013, i rebutjat pel PP, que comptava amb la majoria absoluta a la cambra). Des d’aleshores, ni els defensors del català ni els defensors del castellà han fet cap esforç per buscar fórmules consensuades que desenvolupin l’article 3.3 de la CE78. Aquell que diu: «La riquesa de les diverses modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». És hora d’esmenar aquest abandonament.

Sense cap dubte, ni els defensors del català ni els defensors del castellà recorden que, des del 18 de març del 2007, la Convenció de la Unesco sobre la Protecció i Promoció de la Diversitat de les Expressions Culturals forma part dels fonaments jurídics de la UE. Per aquesta raó, no resultarà difícil trobar fórmules que permetin garantir la presència de les diferents llengües espanyoles en l’oferta audiovisual de les diferents plataformes de vídeo en línia. N’hi hauria prou, per exemple, d’ajudar que tots els llargmetratges i sèries que es produeixin a Espanya comptin amb doblatges i/o estiguin subtitulats en les diferents llengües espanyoles. I fer que els diferents operadors s’obliguin a posar a disposició dels espectadors tota aquesta riquesa lingüística.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

És necessari recuperar l’esperit inspirador del projecte comú europeu i del consens de la CE78. La defensa del plurilingüisme a Espanya és la defensa de la riquesa de la diversitat. Els nostres marcs de convivència a Europa, a Espanya i a Catalunya ens donen les eines per construir l’espai de convivència i diversitat que necessitem. Utilitzem-les.

Oblidar els errors del passat ens acosta al risc de repetir-los. Europa i Espanya no poden tornar a passar un enfrontament devastador entre nacionalismes. Catalunya tampoc.