¿A la rumba catalana no se la pot anomenar catalana?

S’imaginen que algú proposés eliminar les DO per a aquells vins basats en el raïm ‘tinta fina’ (també conegut com a ‘cencibel’, ‘tempranillo’ o ‘ull de llebre’) i que passessin tots a anomenar-se ‘tinto fino-vino de España’, per així generar més consens? Es sabuda la importància que tenen la geografia, física i humana, en com es fan les coses. Així succeeix a la Rioja, la Ribera de Duero, el Priorat i el Montsant. A cada lloc, el vi adquireix un caràcter especial. Per la terra, la cura, el clima i les mescles amb altres caldos.

Exactament el mateix passa amb les rumbes africana, caribenya, flamenca i catalana. Cadascuna d’elles ha nascut d’un mestissatge diferent, però estan totes emparentades entre si. Això no significa que ningú els puga negar la seva identitat específica.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

He nascut i m’he criat a Barcelona (al barri de Sants, per més indicacions), també m’expresso en la variant barcelonina del valencià, que es com li diuen a aquesta parla al poble dels meus avis. Potser per aquesta raó no tinc la temptació de seguir el Gato Pérez i reclamar la barcelonitat d’aquesta rumba. M’estimo més compartir la nostra rumba catalana.

Com el gran Gato tinc la certesa que, tal com després de la primavera ve l’estiu i més d’hora que tard, la ‘Burú Bajaní’ [‘Turmenta sobre Barcelona’ en caló] arribarà i serà la millor banda de rumba mai somniada. Amb independència de la discussió sobre gentilicis. La nostra rumba és ‘mu grande’. Molt més gran que tot això i expressa, a la perfecció, una manera diferent de ser barceloní, català i espanyol. I això no li dona permís a ningú per treure-li el nom.