¡‘Adieu’, Manuel Valls!

El seu curt periple barceloní, a cavall del procés, m’ha recordat les aventures per Espanya d’un mercenari, bretó de naixement, al segle XIV. Em refereixo a Bertrand Du Guesclin. Aquest darrer va participar, contractat per Enric de Trastàmara, a la guerra civil del Regne de Castella. La guerra va acabar amb la mort del rei, Pere I, en mans del seu germà Enric. Com a resultat de la seva fosca participació en l’esdeveniment es va encunyar la coneguda frase en castellà «‘ni quito ni pongo rey, pero ayudo a mi señor’».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El recent vot dels regidors vallistes, orfes de líder, a favor de la tramitació dels pressupostos de Barcelona ha tornat a portar a les pàgines d’actualitat les restes del naufragi protagonitzat per Valls. Després de fracassar en l’‘encàrrec’ rebut d’arrabassar a l’esquerra l’alcaldia de Barcelona, Manuel Valls va votar la investidura d’Ada Colau per evitar que hi hagués un alcalde independentista. Sense la seva candidatura, finançada amb els fons d’alguns 'senyors de Barcelona', molts dels vots que va atresorar Barcelona pel Canvi haurien anat a parar, de manera natural, a la llista del PSC. Per tant, el seu vot per investir Colau va ser una restitució per facilitar que Ernest Maragall fos el candidat més votat en les eleccions municipals. Amb els mateixos vots que va obtenir Josep Borrell en les elecciones europees, Jaume Collboni hauria optat a l’alcaldia.

En resum, Monsieur Valls, gràcies per no res i que li vagi millor a la seva terra d’adopció. Per cert, marxar a la francesa (a França, ‘filer à l’anglaise’) es considera a la seva ciutat natal, Barcelona, de molt mala educació.