Joan Carles I, una amenaça per a la Corona

Mentre a Londres es discuteix sobre la immunitat de Joan Carles I, a Madrid la ministra portaveu del Govern, Isabel Rodríguez, admetia que no hi ha full de ruta per a la modernització de la Corona com va anunciar Pedro Sánchez fa gairebé un any. Llavors, el Govern havia de treballar amb la Zarzuela per a la renovació de la Corona cercant transparència i exemplaritat (digues-me sobre què vols treballar i et diré què et falta). Avui, segons Rodríguez, l’important és la recuperació econòmica. Com si fa un any no ho fos també.

Poc entusiasme

És comprensible el poc entusiasme que la reforma de la Corona aixeca en el PSOE, erigit en el partit més fiable per a la supervivència de la monarquia a Espanya. A la seva esquerra, els socis republicans del Govern es delecten amb cada nova revelació que afecta l’emèrit. A la seva dreta, el PP i Vox han donat el pitjor cop possible a la Corona a Espanya: apropiar-se’n, identificar-la amb una ideologia concreta (Felip VI hi va contribuir amb el seu malaurat discurs del 3 d’octubre del 2017). L’últim que necessita Sánchez és ficar-se al laberint d’una reforma de la monarquia.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El cas és que qualsevol amic de cor de la institució i de Felip VI hauria d’estar-hi interessat. La Constitució de 1978 pateix fatiga extrema a causa d’aquells que, a força d’estimar-la tant, la fan malbé greument amb el seu rebuig de reformar-la. Per a aquells que no van néixer en el camp d’acció gravitacional del franquisme i de la Transició és molt difícil d’entendre que al pare del Cap de l’Estat la immunitat el protegeixi de càrrecs com aquells dels què se l’acusa. La distinció entre el pare, el fill i la Corona els sona a ‘Joc de trons’ sense zombis (¡avorrit!) a qui només veuen una institució hereditària en la qual avui regna el fill del monarca d’ahir i demà regnarà la filla del rei d’avui. ¿Com diferenciar una cosa de l’altra? I més quan entre immunitat i impunitat tan sols hi ha una lletra de distància.

Quan l’aura de Joan Carles I va començar a declinar, el seu relat va passar de ser el del faedor de la democràcia al d’un Borbó que després de la mort de Franco va tenir com a principal objectiu (si no únic) salvar la monarquia. Si es parteix del fet que l’objectiu de tot rei és conservar i transmetre la corona al seu llinatge, Felip VI i el seu pare estan jugant amb foc. De vegades, fa l’efecte que la Casa del Rei i la seva cort no calibren el potencial tòxic de les aventures de l’emèrit a l’Espanya del segle XXI. El greuge, l’opacitat i el privilegi hereditari són difícils d’empassar.