Conservadorisme

Paral·lelament, potser per mimetisme, s’ha rescatat una tendència que semblava ja en via d’extinció fins fa poc: la persecució de la sàtira cap a símbols religiosos. No ha sigut només l’activisme d’algunes persones propiciant decisions judicials que corregien les ‘irreverències’. D’altres, imitant el que encara es practica en estats ultrareligiosos, han atemptat contra la vida.

Molts dels que llegeixin els dos paràgrafs anteriors es queixaran que es comparin dues situacions que, potser, als més entusiastes de qualsevol de les dues opcions, els semblen diferents. Potser això és perquè, de vegades, els d’un grup veuen acceptable el llenguatge abominat per l’altre. Però no existeixen diferències realment apreciables. Les expressions religioses no han de tenir cap protecció que un altre tipus de pensaments socials. Una cosa és que hàgim de respectar la fe de tots, i una altra de molt diferent que hàgim de fer que una societat es mogui sota l’orientació d’aquestes creences. I això inclou no només les morals religioses, sinó qualsevol tipus d’orientació política. Personalment em pot molestar moltíssim sentir depèn de quina cosa, però, si he de viure en societat, passa com quan es comparteix vivenda: cal compaginar-se, comportar-se, cosa que fa necessària la tolerància amb el que no ens agrada sentir. Fins i tot és possible que aquesta tolerància porti a descobrir alguna cosa que sí que ens agrada en això que s’odiava.

Altrament, passem a la lògica de les prohibicions, i en aquest context tots hi sortim perdent. La inoblidable ‘Vida de Brian’ era un vívid exemple del que dic, no ja tota la pel·lícula, sinó l’escena en què es rememorava l’antiga prohibició de pronunciar la paraula ‘Jahvè’, similar a qualsevol altra prohibició simbòlica pròpia de qualsevol religió. Pugui semblar-ho o no, evoquen aquesta prohibició moltes de les actuals alteracions del llenguatge o de discursos. Ja no es lapida ningú per dir una cosa, però massa vegades s’‘apedrega’ alegrement, fins i tot amb fervor, persones que el seu únic pecat va ser dir la paraula incorrecta, i que mai practicarien ni justificarien cap classe de discriminació o denigració.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

La pregunta que cal formular-se és si és lícit en democràcia haver de sentir aquesta por abans de parlar o mentre es parla. Es pot reflexionar sobre si encara, malgrat ser del segle XVII, conserva actualitat aquell extraordinari «no he de callar, per més que amb el dit, ja tocant la boca, ja el front, silenci avisis o amenacis por». Si no hem de tornar al que al segle XVIII va voler dir la primera esmena de la Constitució dels EUA, disposant la llibertat d’expressió i de culte, una al costat de l’altra, per cert. Si no hem de recordar que només en les dictadures se sent legítimament por abans de parlar. Una democràcia no significa només ser lliure, sinó també sentir-se lliure, i poca llibertat podem experimentar si ens veiem obligats a reprimir l’expressió dels nostres pensaments.

Sigui com sigui, el que cal eliminar de les nostres societats és la discriminació de qualsevol tipus, però també el conservadorisme en la lluita contra l’esmentada discriminació, que és contraproduent en aquesta lluita legítima. Convertir en tabú certes paraules, expressions o pensaments condueix a la temptativa d’establiment d’una moral oficial que acaba fracassant, tard o d’hora. La discriminació se supera quan s’és capaç d’explicar a les societats els beneficis incalculables de viure practicant l’empatia, afavorint la supervivència i el benestar de tots. L’‘Homo sapiens’ només ha evolucionat desenvolupant una conducta de convivència solidària, més ocupada dels altres que d’un mateix. I decideix aniquilar-se sense quarter quan oblida aquesta pauta. El canvi de conducta elimina el discurs odiós. No succeeix mai al revés.