L’Evangeli de Monty Python (explicat per ells mateixos)

«Els que canvien el món no ho fan necessàriament a so de bombo i platerets; de vegades ho fan just quan la gent està mirant cap a una altra banda», apunta al llibre l’escriptor i crític de cine Bob McCabe, que entre 1998 i el 2003 es va encarregar de donar forma a ‘Monty Python: Autobiografía’ a partir d’extenses entrevistes amb els membres del grup: John Cleese, Terry Gilliam, Eric Idle, Terry Jones i Michael Palin (el sisè ‘python’, Graham Chapman, havia mort el 1989, tot i que s’inclouen declaracions seves extretes d’entrevistes anteriors, així com els testimonis de persones del seu entorn familiar).

Doncs bé, els Monty Python van fer justament això: canviar el món quan la gent estava mirant cap a una altra banda. I ho van fer el 5 d’octubre de 1969, amb l’emissió del primer episodi d’un programa que la BBC havia encarregat a aquesta colla de dements mal avinguts sortits d’Oxford i Cambridge per omplir la franja nocturna. El títol: ‘Monty Python’s Flying Circus’. Aquesta explosió d’enginy iconoclàstic que va sacsejar el panorama televisiu britànic i es va allargar durant quatre temporades va tenir continuïtat en el cine amb tres pel·lícules memorables: ‘Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores’ (1975), ‘La vida de Brian’ (1979) i ‘El sentido de la vida’ (1983). La segona, una paròdia de la febre messiànica que va propiciar el naixement del cristianisme, està considerada amb justícia com una de les comèdies més divertides de la història del cine. Així és com la recorden els seus artífexs des de les pàgines d’‘Autobiografia’.

El naixement de Brian

Amb l’èxit de ‘Los caballeros de la mesa cuadrada’ als Estats Units, els membres de Monty Python van començar a guanyar «diners de veritat», de manera que van acceptar considerar la idea d’aparcar durant un temps els seus projectes individuals i aprofitar l’onada amb un nou film. El germen de ‘La vida de Brian’ va ser una genial ocurrència d’Eric Idle, que, avorrit de les preguntes dels periodistes sobre si el grup tenia algun nou projecte en marxa, va suggerir respondre que la seva pròxima pel·lícula es ‘Jesucrist: afany de glòria’.

Gilliam: «Érem a Amsterdam, en un pub ple de gent, i recordo que Eric es va asseure a la taula i ho va deixar anar de cop: ‘Jesucrist: afany de glòria’. Els altres ens petàvem de riure, ens va semblar un títol molt graciós. Aquest va ser el començament. Vam saber de seguida que era una bona idea i ens vam plantejar fer alguna cosa sobre Jesús i el cristianisme. No obstant, no vam tardar a adonar-nos-en que Jesús era un tio legal, bona gent, i no ens en podíem fotre així com així. Aquesta va ser la raó per la qual al final vam decidim crear el Brian, una mena de sòsia de segona fila de Crist».

Cleese: «Al principi, ‘La vida de Brian’ havia de una pel·lícula sobre Judes Iscariot, un tio que sempre arribava tard. [...] Judes no assistia a l’Últim Sopar perquè la seva dona havia convidat uns amics a casa i s’havia de quedar, tot i que pensava passar-se després a prendre unes copes amb Jesús i els altres deixebles. A mi la idea em semblava graciosíssima, però va ser una de les primeres a descartar-se».

Palin: «Recordo que se’ns va fer bastant difícil trobar el to adequat. Al principi vam acordar documentar-nos sobre la Bíblia i el període històric en qüestió i veure què en trèiem de clar. Aviat van sorgir possibles idees i una que ens va agradar especialment va ser que a Judea es visqués una època d’autèntic fervor messiànic. Aquesta idea va ser la clau i va donar peu a la creació d’un personatge que no fos Jesús però que visqués una vida paral·lela; el veí de la porta del costat, com qui diu».

Gilliam: «Va ser una manera curiosa d’evitar caure en la blasfèmia: triar algú altre que fos l’objecte de totes les nostres blasfèmies. La meva mare, que és una cristiana practicant i fervorosa, la va veure i no li va trobar cap pega, ja que no parla de Jesús».

L’entrada més cara

Els Python van escriure el guió de ‘La vida de Brian’ seguint el mateix procediment que havien fet servir amb ‘Flying Circus’: cadascú anava a la seva i escrivia escenes i esquetxos i cada cert temps es reunien per posar el material en comú i aprovar o descartar les idees exposades. A proposta d’Idle, el gener de 1978 se’n van anar a les Barbados per fer els últims retocs al guió («si el que un vol és escriure sobre la religió, el millor és envoltar-se de confort», apunta Terry Gilliam). Poc després, i amb el projecte ja en marxa, EMI, que havia de finançar la pel·lícula, va fer marxa enrere per decisió del seu director executiu i màxim accionista, Bernard Delfont. Va ser llavors quan George Harrison, amic personal d’Eric Idle i admirador del grup, va acceptar rehipotecar la seva mansió neogòtica de Friar Park per aconseguir els quatre milions de lliures que van salvar el film.

Palin: «Ens van dir que el president d’EMI va fer un cop d’ull al guió, que fins aleshores no li havien ensenyat, i li va semblar ofensiu. «No el finançarem, de cap manera», va dir. Va ser un cop duríssim, perquè ja hi havia gent a Tunísia, gran part dels diners ja s’havien consignat i ens van dir que ho cancel·laven, sense més ni més. ¿Què passaria amb la gent que ja s’havia desplaçat? ¿I al plató de Tunísia? Va ser llavors quan l’Eric va decidir trucar a George Harrison, a qui havia conegut a Los Angeles. George era un incondicional dels Python i va aconseguir els diners en un tres i no res».

Idle: «George va hipotecar casa seva i va aconseguir els diners. Va ser extraordinari. La va finançar ell sol, perquè la volia veure. Va haver de ser l’entrada per al cine més cara de la història. Déu el beneeixi».

Palin: «La reacció d’EMI ens va acabar de convèncer de la necessitat de rodar la pel·lícula. Semblava que de certes matèries no se’n pogués ni tan sols parlar, i aquesta era precisament l’actitud ignorant i irreflexiva que miràvem de denunciar».

Lapidar abans de dinar

El rodatge de ‘La vida de Brian’ va resultar molt més plàcid que el de ‘Los caballeros de la mesa cuadrada’. Amb la decisió de deixar que Terry Jones dirigís la pel·lícula en solitari i Gilliam s’ocupés de la part artística, el grup es va estalviar les escenes de tensió que s’havien produït entre tots dos durant la filmació de l’anterior film. El benigne clima de Tunísia i l’afany que Graham Chapman, que interpretava Brian, va posar a mantenir-se sobri també van contribuir al bon ambient general.

Cleese: «Un altre problema era triar el director. Terry Gilliam ja dirigia superproduccions milionàries i, no obstant, a mi em semblava que l’estil de direcció de Terry Jones s’emmotllava molt més que el de Gilliam al nostre tipus de cine, o almenys al que teníem al cap, ja que Gilliam és bàsicament un director de llargmetratges i a Terry Jones se li dona millor la direcció d’esquetxos còmics».

Gilliam: «No crec que John o Graham pensessin en termes cinematogràfics en cap moment; s’acontentaven d’aparèixer de tant en tant, fer les seves bromes i passar l’estona de la forma més còmoda possible. I no és que em semblés malament, però no era el que jo volia fer».

Cleese: «Va ser el rodatge més agradable de la meva vida i m’ho vaig passar molt bé. El primer dia no m’acabava de creure que haguéssim acabat l’escena de la lapidació abans de dinar».

El costat brillant de la vida

Donar a la pel·lícula un final enginyós sense atraure les ires de tota la cristiandat va resultar un desafiament de gran complexitat, perquè era necessari abordar la delicada qüestió de la crucifixió. Michael Palin i Terry Jones es van encarregar d’escriure els últims 20 minuts del guió i van resoldre el greuge de forma brillant i graciosíssima. L’afegit d’última hora de la cançó d’Eric Idle ‘Always look on the bright side of life’ va convertir el tancament en una cosa directament sublim.

Cleese: «Quan vam rodar l’escena de la crucifixió molts de nosaltres estàvem molt malalts, cosa que no deixa de tenir la seva gràcia. «Per si no n’hi havia prou amb aquesta grip de merda, ara ens crucificaran», pensava.

Idle: «Passar tres dies crucificat va ser una experiència molt enriquidora, espiritualment. Durant tres dies la rutina va consistir a arribar al plató, trobar una creu amb el teu nom: ‘Senyor Idle’ i enfilar-t’hi. Allà dalt, et posaves a pensar: ‘Així havia de ser, només que una mica més dolorós’. No és que fos realment dolorós, però feia fred i sens dubte no era gaire confortable. A més, si tenies ganes de pixar no hi havia cap de les tres escales lliure. ¡Típic!».

Idle: «Recordo que érem a casa de Terry i no teníem ni idea de com acabar la pel·lícula. ‘S’ha d’acabar amb una cançó’, els vaig dir, i tots vam coincidir que seria graciosíssim acabar amb un número musical cantat des de la creu. ‘Un de molt alegre’, vaig afegir. Se’m va acudir que podia ser una cançó xiulada, una cosa innocent i alegre, com de Disney. Me’n vaig anar directe cap a casa i la vaig compondre. Després vaig anar a recollir el meu fill a la sortida de l’escola i l’hi vaig cantar. L’endemà els altres la van sentir i van saltar: ‘¡Ja està!’».

Cleese: «Quan vam sentir la cançó vam saber que era perfecta. Jo diria que el de ‘La vida de Brian’ és un dels finals més aconseguits de la història del cine còmic».

Idle: «‘Always look on the bright side of life’ va ser un gran èxit, però a la tele no podien posar l’escena de ‘La vida de Brian’ en què la cantàvem, perquè les creus estaven prohibides. Si l’haguéssim cantat des de la forca no haurien tingut cap objecció, però la creu no, ni parlar-ne».

Els esbirros del diable

L’estrena de la pel·lícula va suscitar una onada de protestes (no només de grups cristians; també hi va haver jueus que es van sentir ofesos) i prohibicions. Com sol passar, la controvèrsia va servir per fer pujar la taquilla i ‘La vida de Brian’ es va convertir en una de les produccions més exitoses de la història del cine britànic. Per alleujament de George Harrison, que va poder conservar la seva mansió.

Cleese: «La veritat és que ens va sorprendre una mica, però tampoc ens vam espantar, ja que era evident que la gent que protestava era una mica beneita. Deien coses del tipus: ‘Els Monty Python són esbirros del diable’. A mi, personalment, em sembla un eslògan boníssim».

Jones: «La primera manifestació va ser la de l’Associació de Rabins de Nova York, que es queixaven de l’ús de la capa ritual de pregària jueva en l’escena de la lapidació. Evidentment, nosaltres ni tan sols sabíem què era una capa de pregària».

Notícies relacionades

Alguns dels millors gags de Monty Python

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Idle: «Ni tan sols vam haver de publicitar-la perquè es va convertir en notícia i va començar a sortir al telenotícies».

Jones: «A Noruega es va prohibir la seva exhibició i a Suècia van aprofitar per publicitar-la com ‘una pel·lícula tan graciosa que l’han prohibit a Noruega’».