L’odi

No és fàcil acostumar-me a les reaccions d’odi quan ni tan sols ha transcorregut prou temps per deixar refredar el cadàver. Una part de la societat xipolleja sobre aquest fang amb la mateixa naturalitat amb què vostè o jo sortim a fer un tomb o visionem una sèrie. L’odi en el sentit shakesperià, aquest que les masses professen sense més fonament en la mateixa mesura que els altres estimem sense saber per què; l’odi entès com ho va expressar Daudet, que l’atribuïa a la còlera dels febles.

La qüestió és que no només els febles tenen l’exclusivitat de tal sentiment. Durant molt temps vam odiar els terroristes d’ETA com vam odiar els de les bombes als trens d’Atocha, gairebé en idèntica proporció amb la qual ells ens odiaven a nosaltres, tot i que el nostre odi era un odi no premeditat i nascut de la ràbia (mataven gent de bé que en absolut es ficava en la seva causa). 

Vam acabar avorrits de tant odiar, de manera que vam deixar de fer-ho malgrat les innombrables temptacions en les quals sovint miren d’entrampar-nos alguns líders d’opinió. Hi ha personatges públics que aparenten viure de l’odi com hi ha coneguts (a la feina, a la família) que no existeixen sense el conflicte, que és la marca blanca del primer.

El que queda d’aquella herència que va deixar el terrorisme etarra, presos en bona mesura però també representants polítics que van simpatitzar abans amb la lluita armada, acaba d’oficialitzar que ja no hi haurà més rebudes festives als excarcerats de la banda. Per més que arribi tard, no només és una bona notícia per a les víctimes, a qui es causava un dolor immens cada vegada que se celebrava un ‘ongi etorri’, sinó que contribueix de forma notable a normalitzar una societat que ha viscut massa anys asfixiada i enfrontada amb els seus veïns d’escala. I no obstant i malgrat que així ho han rebut els qui van patir a les seves carns la violència etarra, una part de la ciutadania, aclamada per càrrecs públics, manté i expandeix un argumentari bel·licista que lluny d’apaivagar la tensió aboca querosè a la foguera. L’odi ideològic.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Per petita que sigui, hi ha una part de la societat (generalment ubicada en els extrems) que fa de l’odi la seva bandera. Hi ha tants individus que odien Amancio Ortega com aversió senten cap a Almudena Grandes després de morta. Sense fonament, sense motiu aparent, perquè sí. Alguns partits han trobat peixos en aquests caladors, a un costat i l’altre, a l’extrema dreta i a l’extrema esquerra, que lluny d’apaivagar, aclamen; que en lloc de callar el que opinen –que de vegades convé fer-ho–, ho expandeixen i ho mantenen per a la seva galeria amb maneres bastes i arrogants. Tot just anunciar-se que Marta Ortega es convertirà en la nova presidenta d’Inditex ja tenia odiadors, com els té Pablo Iglesias o els col·lecciona Abascal. 

La pandèmia és mundial. A França acaba d’anunciar-se el concurs electoral d’un tertulià d’ultradreta que deixa Marine Le Pen convertida en una liberal amb aires gairebé centristes. Éric Zemmour, un odiador de manual, ha sigut condemnat per incitació a la discriminació racial i jutjat per dir «lladres», «assassins» i «violadors» a immigrants menors no acompanyats. No obstant, les enquestes han arribat a situar-lo molt a prop de Macron. El vídeo de presentació de Zemmour inclou la França ‘en flames’ que, diu, salvarà de l’incendi, però també reivindica notables de la cultura francesa, com Jean Paul Belmondo. Ja és molt més del que un sector de la nostra classe política ha dit aquí d’Almudena.