Desena avinguda Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
‘Get Back’: quatre amics tocant música
Vist amb el benefici del temps, el documental sobre els Beatles és un testimoni fascinant i també melancòlic
Paul McCartney toca la guitarra, es diria que gairebé amb indolència, si és que això és possible. Com pensen molts quan veuen art abstracte, és temptador concloure que això ho pot fer qualsevol, ho puc fer jo. És rascar les cordes de la guitarra per rascar-les. Allà no hi ha res que soni remotament no ja als Beatles, sinó a una cançó. I de sobte, una espurna de reconeixement, la melodia sona. I uns segons després allà hi ha: l’esquelet de ‘Get Back’, un de la llarga llista de ‘hits’ del quartet de Liverpool. Del no-res al cent creatiu en menys d’un minut.
Hi ha alguna cosa de ‘voyeur’ en el visionament del documental ‘Get Back’, dirigit per Peter Jackson, sobre les sessions de gravació de ‘Let it be’. Jackson, un tipus al qual li resulta impossible resumir, ha condensat en tres entregues de més de set hores les 55 hores de metratge i 140 hores d’àudio d’aquestes sessions que Paul, John, George i Ringo van permetre que es gravessin íntegrament. El resultat és un llarguíssim documental que mostra quatre tipus parlant, fumant, bevent, tocant i component. Quatre amics que en a penes set anys (fascina pensar quin poc temps, a penes set anys, va desenvolupar la beatlemania) han acumulat un èxit sideral, diferències profundes (aleshores, insalvables) però també una complicitat que, com es veu al documental, de tant en tant pren. I quan ho fa, ‘oh boy’, sens dubte eren més grans que Jesucrist.
Sentència de mort
Notícies relacionadesMig segle després, sabent el que va passar –la separació, el distanciament, les acusacions, el ressentiment (aquest ‘How do you sleep’ de Lennon, amb Harrison fent el solo de guitarra, «L’únic que has fet és ‘Yesterday’»)...– el documental de Jackson es veu amb el fatalisme de saber que res pot evitar que la roda del temps giri. Ells no ho saben encara, però Yoko Ono (presència silenciosa omnipresent al costat de Lennon) és a punt de convertir-se en la Cruella de Vil de la cultura pop contemporània, i del cap de John penja una sentència de mort. Aquells moments en què la metxa pren i neixen cançons amb ‘The long and winding road’ i ‘Let it be’, aquells moments en què els Beatles són només quatre amics fent cançons, estan prenyats de melancolia. Això van ser. D’això van ser capaços. Així acabaran, tot i que encara no ho sàpiguen.
Jackson ha rebut crítiques per l’excessiva durada del documental. Pot ser que hi hagi qui trobi tediós ser testimoni del procés de creació, però és difícil negar-li a Jakcon, fan irredempt, que ha creat un document molt valuós però de dues cares. El costat brillant del seu treball és el privilegi de veure el talent fluir, ser testimonis a primera fila de la inaprehensible alquímia de la inspiració i l’art. El costat fosc és la constatació que la vida seria molt més fàcil si tot es limités a asseure’s en rotllana amb els instruments i intercanviar idees, de vegades genials, de vegades mediocres, de vegades desbaratades. Asseguts en rotllana, els Beatles eren quatre nois feliços i invencibles. Fora de pla, ells tampoc podien sortir indemnes de la vida real.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
