Montesquieu i la immersió lingüística

Malgrat aquesta successió d’esdeveniments, mai un tribunal s’havia atrevit a disposar percentatges d’ús efectiu de la llengua en la docència. Però això va esdevenir el 2014, quan una secció de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va decidir fer jurisprudència creativa, establint ni més ni menys que un percentatge de presència del castellà a les aules per considerar que es complia de manera suficient la condició vehicular. En concret, un 25%.

¿I com va arribar el tribunal a aquest percentatge? Es va basar en una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans de 1968 sobre el sistema lingüístic belga, però realitzant-ne una lectura ‘sui generis’. En aquesta sentència, el govern belga –i no un tribunal– havia establert un percentatge de 4 a 8 hores d’ensenyament en francès per als estudiants valons residents en zones tradicionalment de llengua neerlandesa. Doncs bé, el que va dir el Tribunal Europeu de Drets Humans, per a disgust dels pares valons, és que aquest percentatge li semblava raonable, i que tot i que fos percentualment baix, l’ensenyament majoritàriament en neerlandès no podia suposar que «despersonalitzés» els alumnes de llengua mare francesa, fins i tot –i això és important– tot i que en aquell moment, com a conseqüència de la immigració, fossin majoria en aquest territori històricament flamenc. És a dir, el tribunal d’Estrasburg no va dir que aquest fos el percentatge ideal, sinó que el que havia establert el Govern belga –i insisteixo, no un tribunal– no era irracional. Res més.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Però arribem a Espanya, i un tribunal emprèn una acció pròpia d’un govern i estableix un percentatge d’hores, sense més raons més enllà de les indicades. El tribunal insisteix en la seva decisió i finalment es recorre davant el Tribunal Suprem, que es renta les mans al no semblar-li que hagi ocorregut res greu. No sé si que un tribunal governi és greu, però ho és tant com que un govern ignori els mandats emesos pels jutges en el legítim exercici de les seves competències. I per si no fos poc, el principal partit de l’oposició demana ni més ni menys que un «155 en l’àmbit educatiu», sigui el que sigui això... I el conseller d’Educació ha instat per carta als centres a no fer «cap canvi» després de la sentència.

És tot tan desenraonat que es podria acabar recordant simplement que la divisió de poders garanteix la democràcia, i això va per tots. No és legítim utilitzar com a ariet les institucions que a un li poden ser favorables per obtenir il·legítimament resultats polítics. El sistema lingüístic de Catalunya es va decidir amb consensos de molts actors implicats fa dècades, i igual que se’ls diu als independentistes, amb raó, que per reformar la Constitució necessiten els suports necessaris, pel mateix motiu se’ls pot dir als tribunals, o a un grup de pares, que no poden alterar el sistema lingüístic educatiu que totes les institucions amb competències a Catalunya es van donar a si mateixes. Les decisions polítiques requereixen el suport de les urnes. I si aquest no s’obté, no es pot aspirar a guanyar les batalles als despatxos, per molt judicials que siguin.