Abascal no ens vol

Llavors al barri la paraula desgraciat no es deia, és clar: ens afectava en realitat a tots nosaltres. A casa de la mare, i del pare, els grans, estaven sempre pendents del gir que vingués de Caracas. De vegades no venia res, perquè tampoc els de Caracas de la nostra família eren uns potentats. El Tomás tampoc ho era, però era generós i es feia el que fos perquè la meva mare, que era la seva cosina i la seva amiga, ens donés menjar.

Un dia el Tomás va venir des de Veneçuela i ens va visitar a casa, que era humil però àmplia, a dalt i a baix. Es va endinsar fins al pati, que ja coneixia, fins que es va fixar en la cuina. En aquell temps, tot el barri vivia pendent del petroli com a element a l’hora de servir-se per escalfar el foc. El Tomás es va fixar en la negror en què vivíem. I se’n va anar.

L’endemà va arribar a casa la primera cuina de gas. La va fer arribar el Tomás des de la botiga d’electrodomèstics que hi havia a Puerto de la Cruz, la nostra ciutat turística ja llavors. Un d’aquells dies el Tomás va venir a acomiadar-se, i vaig notar que es va fixar, quan va arribar al pati, en la que era ara aquella nova cuina. Em sembla que, com deia la mare, a ella i a ell se le rayaron los ojos.

De vegades era jo, en aquell temps, qui escrivia les cartes que les dones, les que eren analfabetes, enviaven als seus marits o nòvios que se n’havien anat a Veneçuela, igual que en eres anteriors havien marxat, fugint de fams semblants, els homes del barri i dels pobles. En aquest cas, se’n van anar a l’Argentina o a Cuba.

Moltes vegades recordo aquests fets, aquells mons, perquè ara som nosaltres els que rebem a les Canàries, a Espanya, els que, no sent acabalats, o estant en perill pel que passa en aquella part o altres d’Amèrica, s’han d’acabar refugiant a les terres que, en un altre temps del segle XX, van ser el lloc de partida dels successius emigrants.

Veneçuela al cor

No és fàcil expressar aquests records, perquè van ser durs i difícils, de patir i de veure patir. De manera que, cada vegada que ara em trobo a les illes amb els que venen de tan lluny, sempre miro d’explicar-los el que jo mateix vaig viure quan la vida era la crònica general de la penúria. Ara les coses que són inoblidables també són un record emocionant. Veneçuela, en aquest cas, està al nostre cor. Ho va estar, ho està.

No es pot oblidar. Dimecres passat vaig sentir un batec de solidaritat amb els que ara són emigrants a les nostres terres. Va ser quan vaig sentir a les Corts el líder de Vox, Santiago Abascal, reafirmar-se en la idea que ell inspira el seu partit: que els emigrants, d’Amèrica, d’Àfrica, de qualsevol lloc, tornin al seu país d’origen perquè deixin el lloc a aquest país que ara es pot permetre (si s’ho permet) la generositat que en un altre temps va rebre dels països que ara passen fam o viuen injustícies.

Notícies relacionades

La mobilitat al Vallès

Badalona, territori ‘expat’

Vaig que Abascal, arrogant i burleta, implacable, significa avui, en la política espanyola, un perill propi dels que, podent ajudar aquesta societat a ser millor, més generosa, opten per amplificar els nostres problemes per culpar-ne els que venen aquí, de tants llocs, a ajudar i a ajudar-se.

El record d’aquell pati des d’on el Tomás es va fixar en la negror per després ajudar-nos a dominar els signes més evidents de la pobresa es va barrejar amb l’evidència que Abascal, i molts més Abascals, no només no volen a qui ve de fora i és pobre sinó que serien capaços d’obligar a la diàspora dels que ara ajuden a fer més suportable la vida als que aquí reclamen proximitat i amor, solidaritat i salut. Abascal no vol l’altre, francament. I l’altre és qualsevol que se senti estranger, quan al que ve se’l tracta com aquest polític sense ànima tractaria a qui ara no té futur sinó por.