La mobilitat al Vallès

Per a això, com demostra el Pla Específic de Mobilitat del Vallès, redactat el 2021, no existeixen solucions màgiques, sinó racionals: més inversió, millors alternatives viàries i un augment de la consciència ciutadana. En l’informe de seguiment presentat fa poc al Parlament de Catalunya s’ha pogut comprovar que la realitat és conforme amb les previsions fetes al seu moment, en el sentit d’augmentar el flux de transport públic en unes comarques especialment denses en temes de circulació i connexió. Si la idea de partida era aconseguir que el 2026 la meitat dels trajectes entre Barcelona i el Vallès es realitzessin amb autobús o amb tren, la constatació és que, en aquest moment, ja s’arriba al 47% del total, una "fita històrica", segons fonts del Govern català. En relació amb el 2016, la demanda d’autobusos interurbans ha crescut en un 61,9%, mentre que només entre 2023 i 2024 el creixement ha sigut del 20%, amb una xifra total d’uns 24 milions de passatgers en contraposició als 14,8 milions de l’any de referència. Bona part del significatiu augment per carretera es deu a les deficiències conegudes de Rodalies de Renfe, un dels aspectes capitals a millorar (especialment si es compara amb les prestacions a l’alça dels Ferrocarrils de la Generalitat FGC), tant en l’estructura com en la qualitat del servei prestat, però també en relació amb la necessitat d’establir intercanviadors que connectin diferents línies sense haver de passar per Barcelona.

La inversió inicial prevista de 3.000 milions d’euros (amb una execució d’un terç del total), tant en accions ferroviàries com viàries, i també el venciment de les concessions, que passaran a ser responsabilitat, el 2028, de l’Autoritat Metropolitana del Transport, han de tendir a incrementar més encara la quota modal de transport públic. Serà necessari posar un especial èmfasi en una de les deficiències percebudes, la falta de connexió interna (només el 15% de desplaçaments intracomarcals són en transport públic) i la consegüent obligació de potenciar l’eix de la N-150, que va de Montcada i Reixac a Terrassa.

Queda camí per recórrer, doncs, però un altre exemple notori, com el del Campus de Bellaterra de la UAB, marca una línia a seguir. Amb un flux diari d’unes 40.000 persones, ha aconseguit convertir-se en un pol de mobilitat sostenible, tenint en compte la seva estratègica ubicació en la confluència de vies tan transitades com l’AP-7 i la C-58. Tres de cada quatre persones es desplacen avui en transport públic, un canvi notabilíssim tant entre els estudiants com entre el personal acadèmic, a causa de la qualitat i freqüència dels serveis d’autobusos i trens. Una referència a tenir en compte, tant per la consciència ambiental com per la progressiva descarbonització del nostre entorn.