Dela, Camus i els porters
A veure quants tècnics són capaços de confeccionar un currículum en el qual se’ls citi al costat de Tito Vilanova, Jordi Roura, Tata Martino, Luís Enrique, Ernesto Valverde, Quique Setién, Ronald Koeman i Xavi Hernández. No hi ha ningú. Ningú excepte José Ramón de la Fuente, Dela per als amics, l’entrenador de porters del Barça que és al club des que el juliol del 2012 Tito va trucar a Juan Carlos Mandià perquè el deixés marxar de l’Hèrcules amb destinació al Camp Nou. Dela ha entrenat ni més ni menys que onze porters blaugrana, i pot ser que me’n deixi algun: des de Víctor Valdés i Jordi Masip fins a Arnau Tenas i Neto, passant per Oier, per Pinto, Bravo, Ortolà, Cilessen, Iñaki Peña i, per descomptat, Marc-André Ter Stegen, que va exigir a Setién la presència de De la Fuente gairebé com a preparador personal, mentre Jon Pascua, de l’‘staff’ del càntabre, es dedicava als suplents.
El que passa amb De la Fuente és excepcional, i me n’alegro per ell, perquè m’expliquen que a més d’un excel·lent tècnic és una bellíssima persona, que va lluitar durant tota la seva carrera com a porter des de la humilitat i la consciència dels seus orígens, a Sant Feliu de Guíxols, allunyat de la pompa i la parafernàlia a les quals molts ens tenen acostumats. És molt probable que tot el que sap sobre la moral i les obligacions dels homes ho degui al futbol, com va escriure Albert Camus, el que va ser premi Nobel de literatura i porter titular dels juvenils del Racing Universitaire d’Alger. L’escriptor també va dir que estimava l’esport «no només per l’alegria de la victòria quan estava combinada amb la fatiga que segueix a l’esforç, sinó també per l’estúpid desig de plorar a la nit, després d’una derrota». Em recorda el De la Fuente que sé que patia igual i que va jugar al Toledo i el Còrdova i a molts equips catalans, després del seu pas pel Barça B i de la seva brevíssima etapa al primer equip, en el qual va debutar en un amistós en la temporada 1991-92.
El secret de la longevitat de De la Fuente com a entrenador no està només en les seves habilitats tècniques o en el rigor de la seva llibreta, o en l’ardor guerrer que li ha suposat alguna expulsió en combat. Es basa en allò que no està escrit. Una espècie de fraternitat entre porters (els més rars de tota plantilla, es miri com es miri) que ell ha sabut establir, potenciar i cuidar al llarg de deu temporades, una xifra a la qual només s’acosta Juan Carlos Unzué. Una cosa indefinida i etèria, i alhora consistent i perdurable. En una època en què cada míster arriba amb el seu ‘staff’ particular, amb la seva pròpia filosofia i els seus amics, Dela, impertorbable, és el garant d’una manera de ser blaugrana, meticulosa i sense escarafalls. Una espècie de guardià de les essències. Xavi, que va compartir vestuari amb ell, ho sap. I engrandeix encara més la seva discreta llegenda.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
