Gurus i comunicòlegs polítics, els nous Rasputín

Efectivament, aquests gurús, l’Iván Redondo tal vegada aquí i ara n’és l’exemple paradigmàtic, tot aixecant la demoscòpia a veritat permanent i absoluta,  redueixen la batalla política a la capacitat de sorprendre, impactar o descol·locar l’adversari en pro d’un hipotètic benefici de les sigles o líders per a qui treballen. Aconseguir aquest objectiu  els obliga a incorporar en els relats la conversió de les contradiccions internes en oportunitat, arguments esbiaixats i una dosi suficient de cinisme per fer oblidar compromisos anteriors. Tot plegat suportat  pel convenciment que la paraula donada públicament, avui, competeix alhora amb notícies falses i és susceptible de caducar de manera tan vertiginosa com en estat de confusió informativa roman sovint el ciutadà. Evidentment, de tot plegat, se’n desprèn el pagament de la penyora de l’empobriment del debat col·lectiu de les idees protagonitzat pels correligionaris de les organitzacions polítiques. 

Val a dir que aquesta irrupció  tampoc no s’entendria sense el rol dels especialistes en comunicació, que des dels partits polítics mantenen un tour de force amb altres professionals  que exerceixen l’ofici a les redaccions dels mitjans. Des d’una banda i l’altra es manté un pols permanent: els  uns intentant “vendre’ls”  els seus  productes, els altres intentant condicionar o mantenir-se  en el competitiu mercat comunicatiu. El tràfec d’informació entre les parts respon a tota mena d’interessos compartits, a manera de favors, filtracions, atacs, traïcions, que, si bé sovint van més enllà de les afinitats ideològiques entre el mitjà i el subjecte polític, retroalimenta el rol dels protagonistes. 

En tot cas, comunicòlegs i assessors han  convertit en títol d’excel·lència  professional el menysteniment del debat ideològic d’igual manera que  la praxi periodística també s’hi ha afegit a través d’una mirada allunyada del paper dels col·lectius. Un exemple de tot plegat ha estat el debat sobre el projecte d’AENA per a  l’aeroport del Prat. Almenys pel que fa a ERC. 

Efectivament, durant mesos s’ha explicat a la societat catalana com i de quina manera  la Generalitat encarava l’ampliació, tot fent remarca de l’existència o inexistència d’un acord entre republicans, Junts per Catalunya i Madrid, d’igual manera que  plomes distingides del ram interpretaven les picabaralles o les complicitats  entre les cúpules empresarials, partidistes i governamentals. Fins i tot, s’analitzaven semiòticament silencis, aplaudiments i mirades de reüll entre els membres del Govern. 

En canvi, cap analista va preguntar-se què en pensaven els membres d’ERC. Es més, estranyava que cap ningú no es preguntés si la raó per la qual el Govern de Catalunya no es pronunciava de manera categòrica tenia a veure amb el fet que el debat a l’interior dels partits no havia conclòs? 

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

El cert és que la inexistència d’aquesta pregunta denota com ha anat quallant una cultura política comunicativa al dictat d’una minoria, davant la qual resisteix (almenys en el republicanisme) una altra tradició política basada en el protagonisme col·lectiu.  Per això, fins al mes d’octubre ERC no va concloure el debat intern. Reblat pel Consell Nacional: compromís de rebutjar qualsevol projecte que suposi un increment global d’emissions, el traspàs de les instal·lacions, la inalterabilitat dels espais protegits, el manteniment de les pistes segregades, la interconnexió amb els altres aeroports catalans, així com l’eliminació dels vols continentals de radi curt i promoure’n la substitució per trajectes ferroviaris, apostant especialment per una recuperació dels trajectes nocturns arreu del continent europeu.

Quan reaparegui el debat de l’aeroport, els gurús del moment, hauran d’anar a raure, si més no pel que fa a ERC,   al posicionament producte de la destil·lació de les intel·ligències dels afiliats. En definitiva,  poc espai per als Rasputín.